22/09/2021

Finançament autonòmic: contra Catalunya es vivia millor

3 min
Antoni Castells en una reunió de la comissió mixta d'assumptes econòmics l'any 2009

BarcelonaQuan el 2009 el Govern tripartit va arribar a un acord sobre el finançament autonòmic amb l’executiu de Zapatero, al departament d’Economia s’organitzaven brífings per explicar el nou sistema als periodistes. Era (i és) més complicat d’entendre que el rebut de la llum, i la persona que ens feia la masterclass és avui un alt directiu d’Amazon. Bàsicament hi havia un sistema base i tres fons extra (suficiència, competitivitat i cooperació) que en limitaven l'efecte fins al punt que tot quedava més o menys com abans. Segons les dades oficials, només el primer any Catalunya va quedar per sobre de la mitjana en recursos per càpita. A més, l’impacte de la crisi econòmica sobre la recaptació fiscal va tirar per terra totes les previsions d’ingressos.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El model havia de durar 5 anys i després s'havia de sotmetre a una revisió. Però vet aquí que la Generalitat, a partir del 2012, va decidir que ja no participaria en un procés en què sempre posava la cara per, després de rebre per tots els cantons, no treure un benefici clar. I llavors va arribar el 2014 i Espanya va descobrir que no tenia un mecanisme per abordar aquest debat de manera civilitzada. I Mariano Rajoy va decidir que aquesta qüestió es guardaria en un calaix perquè era “un lío” i li passaria la patata calenta al següent inquilí de la Moncloa, en aquest cas Pedro Sánchez. 

I ara la pregunta és: ¿poden Sánchez i el PSOE sortir-se’n en aquesta qüestió? La resposta és que és molt difícil, gairebé impossible. Per què? Doncs perquè tant el PSOE com el PP estan implantats en territoris que tenen interessos contraposats. Una reforma profunda del sistema de finançament alteraria l’statu quo actual, en què hi ha uns beneficiats (Cantàbria, la Rioja, l'Aragó, Astúries, Galícia, Extremadura, Castella i Lleó) i uns perjudicats (Múrcia, el País Valencià, les Balears, Catalunya). Si el PSOE o el PP impulsen en solitari una reforma del finançament saben que en els territoris que perdin ho tindran magre i ni els seus ho acceptarien. D’altra banda, el sistema de finançament els enfronta a un dilema: amb quin criteri s’han de repartir els recursos que, segons ells, són de tots, entre els espanyols? Si primes la població, surt una cosa; si privilegies el poder de compra, una altra; si tens en compte la dispersió, una altra. Per tant, d’una manera o altra, t’estàs retratant i també estàs retratant el desequilibri actual. Al llarg dels anys s’ha anat construint una Espanya de primera (de Madrid cap amunt) i una de segona, que és la resta. I qui s’atrevirà ara a posar-li el cascavell al gat?

Pacte PP-PSOE?

Només un pacte per dalt entre PP i PSOE per compartir el desgast podria salvar la situació, però el context actual ho fa impensable. Era molt més fàcil, esclar, quan el cost de la negociació l’assumia Catalunya en solitari i després la resta parava la mà i exigia compensacions. 

Ara ningú vol fer aquest paper, i per això el sistema està caducat des del 2014. Espanya no sap com fer-ho, i els partits encara pesen massa. A l’hora de la veritat, Moreno Bonilla no farà pinya amb Ximo Puig sinó que farà el que digui Casado. I aquest no farà res que pugui beneficiar Sánchez. La conclusió és que contra Catalunya es vivia molt millor.

stats