Publicitat
Publicitat

crònica

La cimera que no es veu per televisió

Els polítics no són tan actors com la gent pensa

El debat sobre el referèndum que es va celebrar ahir al Parlament estava anunciat com a reunió d’entitats, organitzacions polítiques i socials i institucions del país sobre el futur polític de Catalunya. Aquest cronista, que ignorava com aniria la cosa, es pensava que els periodistes podríem assistir-hi. No res: hem vist arribar els polítics i els representants de les entitats, n’hem pogut escoltar declaracions brevíssimes -llevat de la d’Artur Mas, que semblava liderar la convocatòria (Puigdemont no ha fet declaracions prèvies)-, i finalment ens han deixat entrar a fer fotos al pati cobert, amb la immensa taula que en recorre tot el perímetre, i de seguida ens han fet fora per celebrar la reunió a porta tancada.

Han sigut pocs minuts però hem aprofitat el temps. Sempre he pensat que els polítics milloren quan els veus de veritat. Sense els mitjans de comunicació no farien res. Però el preu que paguen és, massa sovint, el de convertir-se en una imatge que no els correspon. Els actors, quan els coneixes fora de l’escenari, descobreixes que són diferents de com els has vist fent de Manelic, de rei Lear o de Mare Coratge. N’hi ha molts que em cauen més bé quan són a l’escenari que quan en baixen. Els polítics, en canvi, gairebé sempre milloren. Potser perquè no són tan actors com la gent es pensa. A la tele és com si no tinguessin cames. A la realitat els descobrim la manera de caminar, el gest, l’actitud abans de començar a parlar. Artur Mas conserva el seu caminar tibat i un gest massa estudiat, però guanya moltíssim en humanitat: se li veuen més cabells blancs, li somriuen més els ulls i es fa perdonar el seu parlar de noi de casa bona. Junqueras és lleument més prim i comunica molta més simpatia. Jordi Cuixart, d’Òmnium, escampa simpatia i va amb uns pantalons gairebé impossibles de tan estrets. Lluís Llach és més dolç que a la pantalla. Jordi Sànchez es fa més osset, més tendre i entranyable. Potser tots plegats compartíem un cert esperit nadalenc i hi posàvem il·lusió. Hi havia preocupació, entre els periodistes, per l’hora i la durada de la reunió: qui farà els canelons? Però quan un periodista fa fotos amb el mòbil és perquè, més enllà de la feina, vol viure el moment. I ahir era un dia important i molts fotògrafs i redactors es feien selfies per deixar constància que eren allí.

Però segueixo: Rabell no millora ni investit d’ambient nadalenc, i em resulta encara més enfadós i rondinaire. Colau, que de vegades, a la tele, m’ha arribat a semblar com una vigilant de museu de l’antiga URSS, no només es rejoveneix, sinó que guanya en harmonia i en tendresa, i la simpatia que comunica fa venir ganes d’anar a sopar amb ella. I Anna Gabriel, de negre rigorós, ha resultat ben simpàtica i ha divertit els cent cinquanta periodistes que l’escoltàvem amb el seu castellà de suspens, quan ha dit que “ no era cuestión de endarrerir el referéndum”, i alguna altra que no recordo.

És Nadal, i ahir només faltava que ens poséssim tots a cantar alguna nadala i que els bidells repartissin neules i torrons. La reunió va començar bé i va acabar amb consens. Què més volem? Que el 2017 ens faci més forts. Ho necessitarem. Que sigueu feliços.

La veu del poble

Més continguts de

La veu del poble
PUBLICITAT

Totes les dades, notícies i anàlisis per entendre la convocatòria electoral

Vés-hi
PUBLICITAT
PUBLICITAT