El CNI, els espies de l'Estat que juguen amb els límits de la llei

MadridPoc es pot saber del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), els espies de l’Estat. El secret i l’opacitat són senyes d’identitat d’aquest organisme, que ha tornat a posar-se sota l’ombra de sospita arran del Catalangate. A hores d'ara encara no s’ha aclarit si l’espionatge massiu a una setantena de persones vinculades a l’independentisme ha sigut legal i si el CNI hi està al darrere, fet que ha evidenciat les mancances en el control d’aquesta institució. 

El CNI té com a objectiu “facilitar al president del govern espanyol les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permeten prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o la integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l’estat de dret i les seves institucions”, segons marca l’article 1 de la llei reguladora del CNI, de l’any 2002. La mateixa normativa fixa que les seves “activitats, organització i estructura interna, mitjans i procediments, personal, instal·lacions, bases i centres de dades, fonts d’informació i les informacions o dades” obtingudes són “classificades” i “secretes”. En definitiva, unes funcions i potestats incalculables.

Joan Carles I i l’independentisme

Un exemple revelador de fins on pot arribar l’activitat del CNI l’explicava el seu director entre el 2004 i el 2009, Alberto Saiz, en una entrevista al novembre a Salvados. Durant el seu mandat i per la seva amistat amb Joan Carles I, es va permetre la llicència d’aconsellar-li allunyar-se de Corinna Larsen, perquè considerava que la seva relació era “perillosa per a tothom”. De fet, segons va relatar, el cap de l’Estat és la persona més protegida pel CNI, per davant del president del govern i del ministre de l’Interior. Les més controlades en el seu moment, “cinc o sis noms” de l’entorn d’ETA, recordava. En aquella entrevista, Saiz també donava per fet que l’independentisme va ser un objectiu el 2017 amb motiu de l’1-O: “Quan el president del govern [Mariano Rajoy] surt a dir que no hi haurà referèndum perquè no hi ha urnes, està clar que algú l’hi va dir. I aquest algú, que podia ser el CNI, es va equivocar”.

Testimonis que han volgut parlar, processos judicials o investigacions periodístiques han permès posar una mica de llum al búnquer. S’ha estimat que el CNI el componen uns 3.500 membres, tot i que no es pot saber, i aquesta xifra no té en compte totes aquelles persones que poden treballar-hi externament, ja sigui de manera permanent o puntual. Segons el periodista especialitzat Fernando Rueda, entre un 25% i un 30% serien militars, i la resta, civils. El procés de desmilitarització ja comença al CESID –el CNI n’és l’hereu quan es crea el 2002– sota el mandat d’Emilio Alonso Manglano a finals del segle passat. Les amenaces relacionades amb el món de la ciberseguretat propicien la incorporació de nous perfils i també de dones. Actualment la directora del CNI és Paz Esteban, la primera dona a ser-ho.

Tal com es pot veure al gràfic, la institució depèn del ministeri de Defensa, tot i que en l’últim govern del PP Rajoy va voler que depengués directament del ministeri de Presidència, comandat per Soraya Sáenz de Santamaría. Més enllà del CNI, la comunitat sencera d’intel·ligència de l’Estat la integren altres organismes com els serveis d’informació dels cossos de seguretat, la unitat contra el blanqueig i la vigilància de duanes, vinculats als ministeris de l’Interior, Economia i Hisenda.

La Comissió Delegada del Govern per a Afers d’Intel·ligència (CDGAI) està presidida per la vicepresidenta primera, Nadia Calviño, i a les seves reunions també hi assisteixen els ministres d’Exteriors, Defensa i Interior. Aquesta comissió s'encarrega de coordinar tota la macroestructura; proposa al president espanyol la directiva d’intel·ligència i el full de ruta anual, i té caràcter secret. Revelar objectius de lluita antiterrorista o de tràfic il·legal de persones, per exemple, aniria en contra del que es vol aconseguir. És "lògic" que sigui reservat, apunta en conversa amb l'ARA l'expert en intel·ligència Ramon Codina, que sosté que el que és problemàtic és "l'ús" que es fa de la informació.

El control previ del Suprem 

Totes les fonts consultades per a aquest reportatge no qüestionen la prerrogativa de reserva però sí com es conjuga amb la necessitat de control. Una altra llei del 2002 regula que per vulnerar drets fonamentals com la intervenció de les comunicacions i la violació del domicili cal un aval judicial previ. El jutge del CNI és un magistrat de la sala segona o la tercera del Tribunal Suprem, té un mandat de cinc anys renovable i des del 2009 és Pablo Lucas.

L’advocat d’ERC Andreu van den Eynde, un dels advocats espiats per Pegasus, no creu que aquest magistrat avalés l’espionatge massiu i recorda que s’han declinat peticions per punxar telèfons en casos de tràfic de drogues i terrorisme internacional. Per al politòleg de la Universidad Carlos III Lluís Orriols, el Catalangate és un “escàndol de primer ordre”, més encara si s’arriba a demostrar la responsabilitat del CNI i si ha actuat de manera il·legal. “No és només un atemptat contra la privacitat, sinó també contra un principi bàsic de la democràcia, que és que l’oposició tingui dret a unes eleccions justes”, destaca. “Vull pensar que estem més en un cas com el Watergate que en el cas de Polònia i Hongria. Que és una qüestió aïllada i es poden depurar responsabilitats, i no una pràctica sistemàtica”, afegeix.

La politòloga de la Universitat de Saragossa Cristina Monge es focalitza en la pota del control parlamentari. Amb la comissió del Congrés que fiscalitza els fons reservats i pot tenir accés a secrets oficials sense constituir-se des de fa tres anys, considera urgent que es reuneixi per esclarir els fets o que es pensi una alternativa. En altres països hi ha òrgans d’experts externs, apunta. L’episodi ha posat de manifest com una opacitat justificada en funció dels objectius pot haver permès un nou escàndol de la intel·ligència de l’Estat, com ja va passar el 1998 amb l’espionatge a Herri Batasuna. “Qui garanteix que els nostres serveis d’intel·ligència i policials actuen sota el marge i els límits de la llei? L’única garantia que tenim és la llei”, admet Alberto Saiz.