Ser convergent, socialista, republicà o popular... s'hereta?
El PSC és qui conserva una identitat generacional més forta en contraposició al PP, mentre que s'ha trencat la convergent amb el pas cap a Junts
BarcelonaPer primer cop a la història, el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO) va preguntar als enquestats de quin partit eren els seus pares i mares: si els seus progenitors tenien alguna simpatia o identitat concreta i si ells la mantenien a hores d'ara. Doncs bé, ¿ser socialista o ser convergent és una cosa que s'hereta? Les conclusions de l'últim baròmetre del CEO del mes de juliol són desiguals: si bé és cert que algunes formacions polítiques aconsegueixen mantenir aquesta identitat de generació en generació, d'altres la perden i se'n van a altres formacions o simplement passen a no identificar-se amb cap organització política. "Ens interessava estudiar la transmissió generacional dels partits per veure si hi ha una herència de pares a fills, sobretot perquè en els últims anys a Catalunya han aparegut nous partits i també n'han desaparegut d'altres; hi ha hagut transvasament electoral entre formacions, i també s'han incorporat noves generacions a l'electorat", explica Joan Rodríguez Teruel, director del CEO, en una conversa amb l'ARA.
D'acord amb els resultats del baròmetre –el primer cop que es va fer aquesta bateria de preguntes–, els socialistes són els que aconsegueixen mantenir una simpatia de partit més consolidada entre pares i fills. El 38% dels que declaren que els progenitors s'identificaven amb el PSC també s'hi identifiquen ells en l'actualitat; en contraposició al 21% que diuen que no s'identifiquen ja amb cap formació política, i el 13% que asseguren identificar-se amb Esquerra Republicana de Catalunya. És a dir, si bé es podria dir que en certs casos ser socialista s'hereta, també és cert que hi ha fills de socialistes que ara s'han fet republicans.
El cas del PSC contrasta amb el del PP, que a Catalunya és la formació política que menys aconsegueix retenir aquesta identificació de partit en termes generacionals. Només un 24% dels que diuen que els seus pares se sentien dels populars també ho són ells ara, i n'hi ha un 15% que es declaren ara simpatitzants de Vox, un 19% del PSC i un 22% de cap partit.
El cas de Junts
El cas de Junts és interessant pel fet que és un partit formalment nou (va aparèixer al Parlament a les eleccions de l'any 2017 i es va constituir formalment el 2020), però sobretot perquè part dels seus dirigents venen de CiU, que va desaparèixer com a coalició el 2015 i Convergència com a partit el 2016 –amb un interval entremig en què hi va haver el PDECat–. Per aquest motiu, i perquè el partit impulsat per Jordi Pujol va ser hegemònic en la primera etapa autonòmica, és rellevant veure si la identitat de ser convergent s'ha mantingut d'una formació a l'altra. D'entrada, Rodríguez Teruel, consultat per l'ARA, apunta que les dades recollides no quadren amb els resultats històrics de la federació nacionalista, ja que els enquestats que diuen que els seus pares s'identificaven amb CiU són molt menys que els que citen el PSC, Esquerra, el PP o fins i tot Junts, que encara no existia. Cosa que vol dir, segueix Teruel, que part dels enquestats ja no tenen CiU en l'imaginari i poden haver contestat Junts (assumint que és el mateix), que "no ho saben" o que "cap formació política".
Ara bé, partint d'aquesta premissa, què passa entre els que sí que contesten que els seus progenitors tenien simpatia per Convergència? ¿Hi ha continuïtat generacional entre CiU i Junts? D'acord amb les dades, hi ha un trencament en la identitat de partit: dels que diuen que els seus pares votaven CiU, n'hi ha un 25% que asseguren identificar-se amb Junts, però n'hi ha un 27% que declaren que no tenen simpatia per cap formació política, un 14% pel PSC i un 17% per Esquerra. És a dir, tot i que el gruix dels que identifiquen Convergència com a partit dels pares se'n va a Junts, són més els que diuen que ara no s'identifiquen amb cap partit i també n'hi ha alguns la identitat dels quals queda dispersada cap a altres formacions.
Tot i això, Junts se situa com el segon partit que més manté la identitat després del PSC. Entre els enquestats que diuen que els seus pares tenien simpatia pels juntaires (i no per CiU), n'hi ha un 37% que ara també declaren identificar-se amb el partit de Carles Puigdemont. N'hi ha un 18% que diuen ara tenir simpatia per ERC i un altre 18% per cap partit. Pel que fa a Esquerra, és el tercer partit, després del PSC i Junts, que més conserva la identitat entre generacions. Segons indiquen les dades del baròmetre, hi ha un 34% d'enquestats que afirmen identificar-se amb Esquerra com els seus pares, mentre que hi ha un 15% de progenitors republicans que ara tenen simpatia per la CUP, un 15% per Junts, un 11% pel PSC i un 14% per cap partit. Unes respostes que indiquen la diàspora dels fills de progenitors d'Esquerra.
De fet, la identitat que es manté més estable és la no-identitat de partit. Dels que responen que els seus pares no en tenien cap, un 39% continuen sense identificar-se amb una organització política concreta, mentre que un 25% es declaren socialistes i un 13% republicans. En relació als altres partits, no hi ha prou enquestats que els hagin referenciat com a formació dels seus antecessors per extreure'n conclusions. El que sí que constata el CEO és que pràcticament no hi ha diferències en la influència ideològica que poden tenir els pares i mares sobre els seus progenitors. Els números no mostren canvis significatius.
El pes en l'electorat
Rodríguez Teruel admet que la transmissió d'identitat de partit és un tema poc estudiat, ja que fins ara no hi havia prou dades per investigar quins són els seus efectes. En tot cas, des del CEO tenen la intenció d'aprofundir-hi, no només preguntant sobre la simpatia per les formacions polítiques sinó també per la ideologia dreta-esquerra i l'eix nacional Catalunya-Espanya. D'aquesta manera, explica el director d'aquest organisme de la Generalitat, podran conèixer quines són les preferències de les noves generacions –tenint en compte que el seu pes electoral cada cop serà més gran– i també si hi ha una correspondència ideològica amb el que pensaven els seus pares i mares o, contràriament, si es produeix un efecte antagònic.
