És d'imbècils estar parlant de les ulleres de Pedro Sánchez?
Hi ha un proverbi xinès atribuït a Confuci que diu: “Quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil es queda mirant el dit.” I si mai hi hagués un cas que il·lustrés a la perfecció aquesta dita, és el de les ulleres de Pedro Sánchez. Un detall aparentment fútil que ha captat més atenció que el mateix acte polític al qual pertany. La “lluna”, en aquest cas, seria la compareixença del president del Govern: una intervenció de la qual gairebé no hem après res, en una comissió que sembla més un aparador perquè cada partit rasqui vots amb discursos buits amb aires de tuit. Entre declaracions evasives i gestos estudiats, el que realment ha quedat gravat a la retina de molts és un accessori: les seves ulleres. Qui hauria dit que un parell de marcs podria eclipsar la política?
El que és innegable és que l’estètica de Sánchez, malgrat la seva discreció habitual, sol ser impecable i compta amb assessorament de primera. I el millor? Desprèn modernitat i actualitat com si res, sense que sembli que hi hagi hagut cap esforç calculat. Això el posa un pas per davant del seu oponent, Alberto Núñez Feijóo, que va haver de fer un “reset estètic” per desempolsegar una imatge conservadora i una mica naftalínica traient-se les ulleres. El resultat? Més burles que admiració: el públic no perdona quan un intent de millorar la imatge es nota massa. Sánchez, en canvi, ha fet un cop d’efecte acceptant la presbícia que ve amb els anys sense perdre ni gota de modernitat, demostrant que una bona imatge no depèn de posar-se o treure's unes ulleres.
Davant l'enrenou que ahir van causar les seves ulleres, a les 20.40 h Sánchez va fer una publicació titulada “LO DE LAS GAFAS” i va enllaçar un post de l’establiment madrileny Gafas Vintage, en què aclaria: “Son unas Dior Monsieur vintage que le vendimos hace unos 5 años. El precio de la montura ronda los 250 € y, a juzgar por las imágenes, las gafas se mantienen como nuevas. Por eso todos los medios de comunicación se han creído que las estrena hoy.” El que queda clar és que els empresaris ja saben com no perdre pistonada en aquestes bafarades mediàtiques, com amb la grua del Louvre i ara amb aquest establiment d’ulleres.
Unes ulleres retro, de muntura quadrada i força gran, que tornen a posar de moda l’estil dels anys 70. Lluny de les rodones i fines vinculades tradicionalment a intel·lectuals, aquestes ulleres criden autoritat, domini i presència. No és estrany que les veiéssim en actors com Telly Savalas a Kojak, un detectiu dur i intimidant, o en caps de la màfia a El Padrí, on cada mirada darrere dels vidres foscos transmeten qui mana. Mentrestant, Richard Gere a American Gigolo les emprava per reforçar el seu poder sexual. Durant els 70, Halston va popularitzar aquestes ulleres entre la Jet Set de Studio 54, convertint-les en un accessori de luxe vinculat a l’hedonisme, el glamur. Als 90, Tom Ford en reforça aquest mateix estil, accentuant l’autoritat i l’atractiu del seductor de discoteca d’alt estànding. I avui, amb Pedro Sánchez, aquesta estètica retro de poder i seducció torna a la política, demostrant que unes ulleres poden parlar més que molts discursos.
El que Sánchez ens ha deixat clar en els seus més de set anys com a president és que res del que l’envolta és fruit de la improvisació. Sobta que unes ulleres de presbícia fetes fa cinc anys no hagin aparegut fins ara i que, a més, li segueixin servint perfectament quan justament per edat està en el moment de màxima progressió d’aquest defecte ocular. Tot apunta que estem davant d’un dels seus clàssics jocs de triler, una maniobra per desviar l’atenció. I d’aquí la rellevància del proverbi xinès: no ens deixem enganyar mirant el dit quan la lluna és la corrupció estructural que caracteritza la nostra classe política.
