PROCÉS SOBIRANISTA

Fer del dejuni paraules

Entitats i partits sobiranistes fan una tancada simbòlica de 24 hores per solidaritzar-se amb la vaga de fam

Mentre es commemoraven els quaranta anys de la Constitució amb discursos cofois i alguna crítica, ahir, en un racó de Barcelona, corrien aires ben diferents: més gèlids, més reivindicatius, més emprenyats. Organitzacions civils, Junts per Catalunya, Esquerra, la CUP i una part dels comuns convocaven una mini-Caputxinada de 24 hores que servia d’altaveu per als quatre presos que han decidit fer vaga de fam. La idea era cridar l’atenció pública amb un dejuni perquè Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn se sentissin acompanyats. Ho deia la seva portaveu, la periodista Pilar Calvo: “S’estan jugant el físic per defensar els nostres drets. Ahir els vaig anar a veure i estan amb una energia bestial, però els preocupa molt que no aconseguim aïllar els violents”.

Aquesta era una de les consignes més repetides al llarg de la jornada d’ahir: no caure en provocacions. I així s’invocava més el pacifisme de Xirinachs, Martin Luther King i Gandhi que no pas l’objectiu de la tan anhelada independència. El diputat d’ERC Ruben Wasenberg deia: “Vull interpel·lar tots els qui defensen els drets morals encara que no estiguin d’acord amb l’objectiu final. Europa vindrà? No ho sé. No vindrà si no en té cap motiu. La ciutadania ha d’exercir una pressió tan forta que la solució política sigui inevitable”. Al seu costat, la portaveu de JxC, Elsa Artadi, subratllava: “Ara no toca manifestar-se a la Diagonal, sinó fer accions diferents per despertar consciències fora de casa nostra”. I des d’aquest “fora de casa”, intervenien per videoconferència els exiliats Marta Rovira, d’ERC, i l’expresident Carles Puigdemont: “El Tribunal dels Drets Humans ha tocat el crostó a Turquia per un diputat que porta un any a la presó sense judici. Nosaltres en tenim cinc. Si les institucions europees no ens fan cas, ens hem d’adreçar a la ciutadania perquè lluiti en contra del retrocés democràtic en qualsevol lloc de la Unió”. Des del públic, un ciutadà deia: “Necessito fer coses, però necessito algú que m’organitzi”. I Carles Riera, de la CUP, li prometia accions de cara a la commemoració del 21-D, però sense donar detalls: “Hi ha coses que, per fer-les, no s’han de dir”.

L’any 1966, un centenar d’intel·lectuals, polítics i professors també tenien ben clara la necessitat d’aquest callar estratègic. Es van tancar al convent dels Caputxins de Sarrià per reclamar la democràcia, i entre els qui els van acollir hi havia el pare Botam, que ahir, amb els seus més de noranta anys, tornava a donar la benvinguda als qui per centenars -700 a la tarda- van anar omplint el recinte. Els qui feien dejuni es van alimentar de paraules: van compartir poemes amb Enric Cassasses; classes sobre els clàssics amb la consellera Laura Borràs i el filòsof Xavier Antich; reflexions socials amb Arcadi Oliveras i Vicenç Relats, de Prou Hostatges; cançons amb Jaume Arnella, i al vespre la diputada Anna Tarrés aconseguia que una amiga els fes una classe de ioga per relaxar el cos en dejú. Tot per espantar la gana, tot per superar la ràbia, tot per alçar la veu i reclamar una resposta a aquesta presó preventiva que s’allarga.

Durant el dia, als polítics se’ls unien cada cop més espontanis, com el periodista i professor Josep Lluís Eras: “Ho tinc claríssim, jo em quedo aquí a dormir”. I els sacs s’anaven acumulant a terra en els dos pisos d’acollida del monestir. Tots sabien que la nit seria freda, malgrat les estufes de butà, i llarga. Com deia la diputada Aurora Madaula: “Em fa soroll la panxa, però és evident que la causa ho justifica”. Ja se sap: en tota lluita, la fase de la resistència és la més emprenyadora.

Més continguts de