El ‘dimoni’ Puigdemont que cobegen PP i PSOE

BarcelonaUna de les grans relliscades d’Alberto Núñez Feijóo des que és líder del PP va arribar durant les eleccions gallegues de l’any passat: a la seva terra, relaxat, en una trobada informal amb periodistes va verbalitzar les condicions per indultar Carles Puigdemont. Pocs dies després se’n va desdir: “No accepto els indults ni els acceptaré”.

De Puigdemont, Feijóo n’ha reclamat la detenció, però també l’ha felicitat per resolucions judicials favorables; li ha demanat ajuda per fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa, fins a arribar a admetre “contactes indirectes” amb els juntaires, i alhora ha criticat que el PSOE negociï amb ells, i ha aprofitat per sumar els vots del PP als de Junts quan ha calgut derrotar el govern espanyol.

Moviments aparentment contradictoris, però que tenen sentit des del moment que els vots de Junts es van convertir en imprescindibles per formar majories a l’Estat. Sense Puigdemont, ara com ara el PP no pot articular res. Tampoc el PSOE, de qui, repassant l’hemeroteca, es pot trobar un reguitzell de floretes i improperis similars dedicats a l’expresident de la Generalitat.

Amb aquests ingredients, de tant en tant arriben episodis tan curiosos com el d’aquesta setmana, quan tant PP com PSOE no només han negociat amb Junts sinó que li han aprovat al Congrés una iniciativa per endurir les penes als delinqüents multireincidents, norma que haurà de ser validada pròximament.

Els motius del PSOE per cobejar Puigdemont són evidents. Els juntaires han anunciat que trenquen amb el govern espanyol i sense ells no tiraran endavant ni els pressupostos ni cap altra llei rellevant. Sense Podem, tampoc. Ja fa dies que el president espanyol en persona es dedica a anunciar concessions als juntaires i a donar-los la raó en les seves queixes. Una estratègia més de Sánchez per intentar que la legislatura no acabi de descarrilar, estratègia de la qual Junts no s’acaba de refiar.

Els moviments del PP

Però quin interès pot tenir el PP en aproximar-se a Junts? A curt termini, una moció de censura sembla descartada, però desgastar la Moncloa pot necessitar el concurs dels de Puigdemont. Tenir-hi un canal obert és un moviment estratègic, també pensant en unes futures eleccions en què el PP no vulgui lligar-se exclusivament a Vox.

El problema per entendre el moviment d’aquesta setmana és que el PP va sumar els seus vots als del PSOE. De fet, sense els populars la iniciativa no hauria tirat endavant i es podria haver interpretat com una nova derrota socialista. El PP nega que hi hagi cap negociació estructurada amb Puigdemont, un dimoni per als seus votants, però populars i socialistes hi flirtegen tan sovint que situen Junts en una centralitat de la qual, de moment, els juntaires no han tret gaire rendiment.

Els detalls de la setmana

Francisco Camps vol tornar a ser president de la Generalitat Valenciana. Aprofitant la crisi de lideratge que ha provocat la incompetència del ja dimitit Carlos Mazón, l’excap del Consell es veu amb força per imposar-se en la pugna interna que, lamentablement per a ell, decantarà la direcció de Madrid. Els seus simpatitzants són optimistes i ja li han muntat un himne de campanya fet amb IA: “Un militante, un voto”.

El viatge oficial del president Salvador Illa a Mèxic li ha comportat crítiques de l’oposició. El cap de l’executiu va participar en les reunions de seguiment de la pesta porcina africana telemàticament des d’allà. En canvi, no es va connectar a la reunió del consell executiu, que va presidir excepcionalment el conseller Albert Dalmau, perquè no estava prevista la fórmula telemàtica.