30/06/2021

El dissens espanyol contra el consens català

3 min
El líder del PP, Pablo Casado, després d'anunciar al Congrés que el seu partit ha recorregut els indults al Suprem.

BarcelonaPablo Casado va recuperar ahir una falsa equidistància respecte a la Guerra Civil al presentar-la com un conflicte entre partidaris de l’ordre i de l’anarquia (llei sense democràcia els primers i democràcia sense llei els segons), sense més matisos. Ignorant que el bàndol franquista es va aixecar contra una democràcia (en concret una República que va aprovar lleis que intentaven pal·liar l’enorme retard espanyol respecte a Europa) i que mai hagués guanyat la guerra sense el suport de nazis alemanys i feixistes italians, i que és responsable de l’extermini de centenars de milers de republicans, el PP se situa en una posició que, 45 anys després de la mort del dictador, impossibilita un mínim relat compartit sobre la història recent espanyola. Com ha escrit l’articulista conservador Raúl del Pozo, “a Espanya la política és la continuació de la Guerra Civil per altres mitjans”. 

En aquest sentit resulta curiós assenyalar que el consens sobre el que va significar el franquisme és molt més elevat a Catalunya, cosa que explica en part que, en un moment d’elevada tensió política com la que es va viure el 2017, el cos social català mai es va acabar de trencar. Per això, la rasa invisible que separa els dos bàndols que es van enfrontar a la Guerra Civil és avui ben visible al Congrés de Diputats. I curiosament el partit que va néixer amb la voluntat explícita de superar-la, Ciutadans, va veure amb estupefacció com, a l’hora de la veritat, els seus votants es llançaven als braços dels franquistes més irredempts. Espanya és un país de rojos i blaus, i això no ho han canviat quatre dècades de democràcia creant un nou tipus de ciutadà taronja, com pretenia Albert Rivera.

La dreta espanyola viu amb el drama que, sense el factor català i basc, seria majoritària a Espanya. Casado ho sap, i per això ha intentat tímidament en alguna ocasió adoptar un discurs més conciliador. Però, a l’hora de la veritat, el PP apareix com el que és: un partit fundat per un ministre de Franco que aplega les classes mitjanes i altes conservadores que es van acomodar a viure amb el règim i que representa, pel cap baix, un 40% de l’electorat.

Que el PP no sigui capaç de despendre’s del seu passat no és un fet trivial. Ara mateix, Casado actua com la CEDA davant l’amnistia al govern Companys, i amb aquest moviment retrotrau el mapa polític espanyol a l’any 36: en una banda, l’esquerra espanyola i els nacionalistes, i en l’altra la dreta.

La majoria PP-PSOE

És evident que tant l’esquerra com la dreta espanyola estan en contra de la independència de Catalunya. Però també és cert que la majoria PP-PSOE que s’ha repartit les institucions durant dècades és cada cop menys operativa. La política de bloqueig del PP fa que Sánchez sigui cada cop més dependent dels seus socis. I el que és més important, el discurs de PP i Vox també està exacerbant la fractura espanyola fins al punt que un votant socialista serà cada cop menys tolerant al que abans s’anomenaven pactes d’estat. Ningú vol pactar amb qui t’insulta diàriament.

Des de l’independentisme, aquest escenari obre una finestra d’oportunitat. Petita, potser, però no menyspreable. El dissens espanyol, si es combina amb dosis més grans de consens català, pot actuar com a catalitzador de canvis. I tot gràcies a Casado.

Subdirector
stats