D'ençà que es va posar de moda fer mítings a l’aire lliure que hi ha partits que ho volen implantar per sobre de tota lògica. La CUP, però, té excusa. La plaça Vella de Terrassa té reminiscències cupaires: aquí els Minyons hi van descarregar el primer 4 de 10 de la història, i 4 de 10 van ser els diputats que van retenir el 21-D. En un cas va ser un èxit, en l’altre van fer llenya. A Terrassa hi actuen Maties Serracant, exalcalde de l’antagònica Sabadell; la diputada Maria Sirvent, que juga a casa, i Eulàlia Reguant, que després de passar pel Parlament i l’Ajuntament de Barcelona aspira a arribar al Congrés, perquè a la CUP no es repeteixen càrrecs i es volen cares noves. Però els cupaires estan assumint contradiccions en aquesta campanya: menys de cinc són dogma, repetia habitualment David Fernàndez. Més de 10, processisme, es podria afegir. Presentar-se al Congrés ha costat, i el partit no s’estalvia explicacions. “Són moments excepcionals”, exclama Serracant, amb una expressió que feia servir Artur Mas el 2012 per demanar una “majoria excepcional” –també va fer llenya, per cert.
Si la meitat del míting és justificació, l’altra és un homenatge a la policia: una càrrega indiscriminada a qui es posi al davant. Li toca el rebre a JxCat i ERC per “fer política als despatxos” -els pressupostos es devien pactar a les places- i a Cayetana Álvarez de Toledo, passant pel PSOE i Podem. “No hi anem a fer de bons diputats, no hi anem a fer-nos els alumnes avantatjats”, promet Reguant, que vol ser “un instrument més de la revolta catalana”. Els plans de la CUP passen per ser el flautí de l’orquestra simfònica: n’hi ha un i és molt petit, però és tan cridaner que fa anar els violins al seu compàs.
L’aire de la CUP recorda la frescor dels primers dies, però observant atentament es detecta el pas del temps. Com quan Serracant fa una cita del cupaire Albert Botran, que no seria Agustí d’Hipona, per dir algun dels filòsofs que Fernàndez va citar en la seva estrena al Parlament. Aquell dia el líder que encara somia la CUP també va prometre que serien “hackers de l’impossible”, i la candidata del 10-N Mireia Vehí ha recuperat ara la meitat del concepte per prometre “hackejar el Congrés”. Ves que l’altra meitat, l’impossible, no vingui per l’aritmètica electoral o pel dia a dia d’un hemicicle que, com la selva, té les seves lleis. Perquè al Congrés els lleons es queden fora i les feres, a dins, s’amansen.
