10/06/2023

De pressa, de pressa, que el món s'acaba!

4 min
Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern, ahir.

MadridDesprés d'un breu període per fer-se tothom a la idea de com ha quedat el mapa polític passat el 28-M, la nova carrera electoral cap al 23-J ja ha començat amb força, seguint el model o la pauta dels multicines. A cada escenari es projecta una història interessant, del gènere comèdia, drama, aventures o ficció, segons el cas, i amb el comú denominador de fer-nos veure que la política és qüestió d'ideologia, però també, i molt principalment, de lluita pel poder. Res d'estrany, d'altra banda. Els partits ja són això, estructures que tenen com a funció fonamental la conquesta dels llocs de comandament.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Ara bé, abans de presentar-se davant les urnes, a les organitzacions polítiques també es lluita internament, ja sigui pels càrrecs executius o per la confecció de les llistes electorals. Ara estem més aviat en aquesta segona fase, contemplant l'espectacle, de vegades molt poc edificant, dels conflictes per assegurar-se la presència en llocs de sortida, és a dir, d'accés més o menys probable o segur, segons els casos, a l'escó, ja sigui com a trampolí per accedir al poder executiu, si hi ha sort, o com a refugi on se serveix sopa calenta si toca estar a l'oposició. Impera el "De pressa, de pressa, que el món s'acaba".

Qui més qui menys, aquests dies tothom ha tingut pressa per pujar al carro, amb desiguals resultats. La dificultat més gran l'han tingut a l'esquerra del PSOE, com era previsible. Un cop Ciutadans ha desaparegut de la cursa electoral, la confecció de les llistes de les antigues confluències i versions del mosaic que compon aquesta franja ha sigut molt laboriosa. La imatge donada és la d'una disputa aferrissada per cada centímetre de poder, quan no simplement per agafar el salvavides. Sembla difícil que els socialistes puguin rebre el 23-J gaire oxigen per aquest costat.

El projecte de Sumar no ha tingut gaires oportunitats d'aparèixer realment com la força política amb empenta, capaç d'agafar el relleu de Podem, en el sentit d'aspirar a la cotització electoral que va tenir aquesta formació en els seus primers temps. En les actuals circumstàncies diria que les llistes que es pactin finalment –encara queden uns dies per a algun hipotètic canvi– difícilment superaran, i ja veurem si hi arriben, els 3,1 milions de vots aconseguits a les generals de 2019. Les lliçons de les autonòmiques andaluses primer, i ara la derivada dels resultats obtinguts el 28-M, no han sigut prou per permetre una negociació ràpida i eficaç.

Ara es posarà a prova quina és l'autèntica capacitat de convocatòria de Yolanda Díaz al capdavant de Sumar i de la llista de Madrid. La caiguda d'Irene Montero –derivada d'un munt de factors i errors acumulats– és un preu alt que paga Podem per la crisi que pateix, de fet, des dels darrers anys. Ione Belarra ha qualificat d'injust el veto a la presència de la seva companya a les llistes. Ara per ara, no crec que la rescatin. La mateixa Belarra és molt conscient del gran fracàs que ha suposat la llei del només sí és sí. El Suprem ho acaba de certificar aquesta setmana avalant les rebaixes de penes a agressors sexuals, basades en l'aplicació d'una llei que no va ser ben estudiada ni correctament plantejada. Han sigut 1.079 les penes que s'han reduït, i 108 les excarceracions. És difícil anar a una campanya electoral amb aquest balanç, injust per parcial, però demolidor políticament.

Demostració d'autoritat de Yolanda Díaz

En aquest sentit, s'entén que Yolanda Díaz s'hagi quadrat i no hagi cedit. Constitueix una demostració d'autoritat i de criteri. El problema d'Irene Montero no resideix en una sola qüestió. La llei trans també ha suposat un focus de conflictes. I la millor manera de resoldre els debats complexos no és atiant el foc, buscant les equivocacions sempre en el camp dels discrepants i passant habitualment pel Congrés amb mala cara i paraules gruixudes respecte als adversaris. Fa dos dies el Suprem va condemnar Montero arran d'una demanda de protecció a l'honor. Es tracta d'un procediment civil, i haurà de pagar 18.000 euros d'indemnització a un home a qui va acusar de ser un maltractador. Segons el Suprem, les afirmacions fetes per la ministra d'Igualtat en aquest sentit “manquen de tota base fàctica”. No faltarà qui pensi que el Suprem ha sigut rigorós en aquesta sentència i qui fins i tot temi que la crítica generalitzada de Montero als jutges, per no aplicar com ella creia convenient la llei del només sí és sí, l'ha perjudicat. Però resulta poc discutible que les acusacions, sobretot si fan referència a conductes delictives, no es poden llançar amb lleugeresa.

Si el mosaic de partits a l'esquerra del PSOE ha hagut de tornar a córrer a l'últim moment per registrar la seva proposta de coalició, no han sigut menys visibles altres presses i carreres per col·locar-se. No pot passar desapercebut com s'han nodrit de ministres les llistes del PSOE. S'ha posat en relleu el que podríem descriure com un cert afany de preparar el futur prenent mesures preventives pel que pugui succeir. També és una forma d'intentar potenciar les candidatures, però tal com s'ha fet, havent de forçar les coses en alguns casos des de l'executiva del partit, i amb la intervenció de la Moncloa, recorda el que feien els legionaris romans quan havien de caure fletxes de punta. És allò de la formació de tortuga, tots ben junts i amb els escuts a sobre dels caps. I ahir hi va haver absències i queixes clares al comitè federal del PSOE pels procediments de confecció de llistes.

En definitiva, les presses per situar-se caracteritzen en aquest moment la política espanyola. Té impaciència tothom, fins i tot aquells que semblen més tranquils, esperant que els caigui la fruita madura. La gran preocupació del PP és no fer passos en fals. Per això Pedro Sánchez va desafiar Feijóo a mantenir sis debats cara a cara. Volia assegurar-se que almenys n'hauria d'acceptar un. És curiós que sigui qui té el títol –o en aquest cas el càrrec– qui desafiï l'aspirant. I tot de pressa, de pressa, que el món s acaba. Mireu si no com s'ha corregut per proposar l'exministra de Justícia i ex fiscal general Dolores Delgado com a fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica. No és difícil imaginar que el motiu és que aquest nomenament o es feia ara o, després del 23-J, si governa el PP, ja no hi hauria oportunitat.

stats