Sánchez i l'atracció del precipici
MadridUna hecatombe, un tsunami, una desfeta, una tragèdia. Als nostres polítics se'ls esgota el diccionari. En aquesta fase de dramatització de la política no en tindríem prou amb un volum de sinònims per descriure els resultats del 28-M i les seves conseqüències. Era clar, des de les vuit del vespre de diumenge, que la gran pregunta era què faria el PSOE després de la bufetada rebuda a les urnes. Els rumors parlaven d'una crisi de govern per prescindir de Podem. Però no, això era poca cosa per a un Pedro Sánchez acostumat a jugar fort. I va pensar: "Si esteu decidits a fer-me fora no voldreu que a sobre us regali el calendari". Per tant, toc de trompeta i tots a formar al pati electoral el 23 de juliol, convocatòria anticipada i qui no vulgui que torni la dreta –ara en forma de possible coalició entre el PP i Vox– ja es pot espavilar, perquè aquesta gent va a totes.
Ai, Sánchez, fill, com t'agrada agafar ben tancats els revolts! A veure si ara te n'aniràs directe al precipici. Però ell creu que no, que el que convenia era fer el que haurien fet Gary Cooper o Clint Eastwood en un bon western. Un any menyspreant Alberto Núñez Feijóo –dient-li de tot i més al Senat i a tot arreu– per permetre-li ara encapçalar la sortida teatral dels dirigents del PP al balcó del carrer Gènova, seu del PP a Madrid, a fer saltironets d'alegria, convençuts que els faltaven poc més de sis mesos per conquerir la Moncloa. Doncs no. En aquest gran pòquer de la política espanyola hi ha hagut qui ha mossegat fort el cigar, per després treure fum i llançar-ho a la cara dels altres jugadors dipositant sobre el tapet un grapat de bitllets amb les sigles del PSOE i la llegenda: “In God we trust” (En Déu confiem).
El Rubicó del sanchisme
Ara ja està fet. Ara no hi ha marxa enrere possible. Alea iacta est, que diria Juli Cèsar. Els socialistes han travessat el seu riu, el Rubicó del sanchisme. Són un exèrcit malmès, amb la moral per terra, amb tribuns i centurions barallats entre ells, en coalició amb suposats aliats que fan més nosa que servei, i ara amb unes files plenes de ferits als quals costarà demanar un últim esforç. Però el seu general no pot dubtar. Si ha dit que cal reagrupar-se per contraatacar, i fer-ho ràpid, sense perdre temps, no ens ho pensem més. Aquesta descripció és un dir, perquè el PSOE té ara menys debat intern que una bandera de la Legió. Qui mana, mana, i ja està tot dit. Ahir l'executiva socialista va saber que es convocaven eleccions al mateix temps que els mitjans de comunicació, i alguns dels seus membres, més tard.
Va tenir gràcia l'encara president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, durant la nit electoral, dient que la trompada que acabava de rebre era culpa seva, tota seva i res més que seva. Fidelitat, això és fidelitat. En canvi, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, salvat per la campana, anava dient més content que un gínjol que a la seva regió els ciutadans havien votat pensant només en la seva regió. Amb raó García-Page s'ha dedicat els últims mesos a desmarcar-se de Sánchez, veient que els idus de maig venien de costat.
A veure qui aixeca ara la moral d'aquesta gent. Diumenge les aparicions televisives dels derrotats eren una seqüència contínua de serveis funeraris. Però serà la gent, en tot cas, la que reaccioni. Al PSOE només li queda una esperança, i és que la possible arribada al poder d'un PP aliat amb Vox faci a l'electorat més angúnia que una nova iniciativa legislativa voluntarista de segons quin ministeri. I no serà perquè els sindicats no ho haguessin advertit. Us ho vaig dir fa dues setmanes. Per què creieu que van signar el pacte de convenis i salaris? Ho veien venir, n'estaven convençuts, i no ho deien per prudència. Però la clatellada estava al caure.
Algú hauria d'escoltar de tant en tant els sindicats. I molts més col·lectius. Però ja no hi ha temps per fer gestió. El problema del govern és que han desconcertat a molta gent. Ara veurem si els pactes a què puguin arribar el PP i Vox provoquen esgarrifances. Però Feijóo no fa por. Per això s'ha quedat els vots de Ciutadans i ha sabut deixar a casa, abstenint-se, milers d'antics votants socialistes.
