Una cervesa i pròpolis al cafè Chirimas
BarcelonaEl míting s’havia de fer a la plaça Major de Nou Barris, a Barcelona, però, al final, com que hi havia previsió de pluja, el faran a la Biblioteca de Vilapicina i la Torre Llobeta, a cobert. Li demano a la cap de premsa, Elsa Hermida, si em deixa enraonar tres minuts amb els alcaldables –Ernest Maragall, per Barcelona, i Gabriel Rufián, per Santa Coloma de Gramenet– abans de l’acte. Em cita al bar del davant, la Cafeteria Chirimas, a l’avinguda dels Quinze, mitja hora abans.
Hi arribo aviat, perquè m’agrada, i per fer-me una composició de lloc. És un local regentat per una parella de xinesos de Xangai, que fa set anys que són aquí i que ara aprofiten per fer un mos a peu dret. Hi ha un home assegut a la barra –ha deixat la crossa recolzada a la màquina escurabutxaques– que xarrupa un sol y sombra. Una senyora rossa de cabells curts, amb pantalons estampats de tigre, busca un endoll per al mòbil. Comença a tronar i a ploure a bots i barrals i aprofito per repassar les especialitats de la casa, apuntades a la paret: “Pimientos del padrón”, “rejos”, “fuet”... També anuncien pernil, però en aquest cas al cartell, al costat del “jamón”, hi ha una altra paraula que no es pot llegir, perquè l’han tapat amb adhesiu blanc. Estic segura que hi deia “serrano” i, per no faltar a la veritat, els amos del negoci han decidit suprimir-ho.
“Hola!”, fa una veu. És en Gabriel Rufián, que acaba d’entrar. Demana una cervesa, s’asseu i m’explica que ve de casa de la seva mare, la Pepi, que li ha fet pollastre empanat amb patates per dinar. L’Ernest Maragall, que es veu que està mig refredat, està a punt d’arribar. “Jo no vinc d’aquesta esquerra que admirava el maragallisme”, em diu en Rufián. “Jo vinc d’una esquerra més a l’esquerra, i això m’ha permès valorar l’Ernest d’una manera més objectiva. Tinc companys per als quals el seu cognom és religió!” Espero el moment en què els parroquians s’adonaran que el coneixen. “És molt sa ser a un lloc on no em coneix ningú. No em passa mai. A Madrid em costa anar pel carrer. Aquí no”. I quan li demano que s’expliqui, fa: “Quan algú diu que «Rufián està molt bé a Madrid» és perquè jo mai rajo de Madrid i d’Espanya. Però convido qualsevol a ser amb mi deu minuts a Madrid, on no tinc escorta. En barris com Lavapiés o La Latina, molt bé, però en altres...”
Llavors entra l’Ernest Maragall. S’asseu a la taula i treu una capseta de “pròpolis”, que ofereix –amb èxit– a tothom. “Hi ha gent que sent que l’alcaldia a l’Ernest l'hi van robar”, diu en Rufián. “Les crítiques cap a la Colau no les comparteixo per classistes. Però n'hi faig dues. Una: que mai té culpa de res. I dues: que va pactar amb un deportador de persones. Pot tornar a passar”.
La idea de Maragall
Amb aquestes que entra l’Esther Capella, que també parlarà al míting. Explica que pren moltes vitamines per no refredar-se. “Bona campanya”, li diu a en Maragall un home de la barra. “Vingui a sentir-nos”, fa ell, de manera que l’home fa un glop i diu: “Ah, doncs sí”. I mentre l’alcaldable es fa unes selfies, en Rufián em diu: “Tinc una idea de mítings, però no em fan ni cas, i si surt publicat sí que me’n faran: el candidat al mig sense faristol amb un micro i parlant a 360 graus. Porto quatre anys intentant-ho. I em toca ser allà al faristol...” I com que se’ns acosta una senyora amb la intenció de la selfie, li pregunto: “Què li demanaria a un polític?” Ella no sap què dir. “Salut, treball i enveja”, exclama ell, de broma. I afegeix: “Viure tranquil·la”.
Ha parat de ploure. “No portes la moto, avui?”, li pregunto a en Maragall. “No, aquest any... ¡No me dejan!” Un home, des del tamboret, fa: “Tu eres Rufián y tu eres el Maragall socialista!” Rufián riu i fa: “No, ya no”. En Maragall em mira i fa: "Avui, al míting, Collboni ha presumit que tots els grans alcaldes de la ciutat han sigut socialistes. I li he dit que no té res a veure. Que els d’abans eren socialistes i catalanistes. I que ara no són ni socialistes ni catalanistes".
Sortim al carrer, travessem i anem cap a la biblioteca. Algú em crida. “Eh, eh!” Em giro. Què passa? “Que me debes el cortado!”, fa l’amo del bar. El segueixo delerosa. Que no pugui dir ningú, per culpa meva, que els polítics roben!
