Un vot per guanyar-se el cel

3 min

Paperetes dels diferents partits polítics a Barcelona DANI RIOS

Barcelona Trec a passejar el gos a les vuit del matí i em fa riure que hagin acabat les obres de la superilla. Fa quaranta-vuit hores això era ple d’excavadores, i ara la intersecció entre Enric Granados i Consell de cent és el protector de pantalla d’un estudiant d’arquitectura. El dia està embromat, cel d’un blau brut que no obliga a res. Sembla fet expressament, però per primer cop veig un grup de persones utilitzant les taules públiques per menjar a la fresca. Van vestits d’excursionistes i fan entrepans gens glamurosos, cosa que em fa revisar a la baixa la sensació de postureig. El carrer ha estat, efectivament, transformat.

Com que encara no m’he decidit, també em fa riure la campanya contra els indecisos. La xifra que apunten les enquestes és més alta que mai i sempre es comunica com si fos un pas mes en el declivi d’occident. La idea és que el ciutadà responsable s’informa, reflexiona i arriba a un judici clar i distint. Els que no en siguin capaços estan a la mercè de la irracionalitat o, encara pitjor, la intel·ligència artificial. A mi em passa justament el contrari, i com més reflexiono, menys sento res semblant a una convicció. Però la resistència a donar el meu vot sense convenciment no em fa sentir més feble, sinó més fort.

Com que avui el personal és encara més polític que altres dies, em miro l’esmorzar de torrades amb alvocat, ou poché, suc de taronja i cafè sol; em faig ràbia a mi mateix. És sa, cosmopolita, agradable al paladar i ple de contradiccions. ¿Estic esmorzant una superilla? Sé perfectament que l’alvocat no és sostenible ni tradicional, dos valors que m’estimo i em guien en molts àmbits de la vida. La gràcia és que saber-ho no m’ho fa més difícil, sinó més fàcil. L’autoconsciència no exerceix la funció de culpa, sinó de disculpa, perquè a diferència dels pobres ignorants jo, com a mínim, sé que està malament. Sé molt bé el que faig, i ho faig igualment.

Com votar, ja veieu per on vaig. Els lectors de l’ARA sabem perfectament que tots els partits tenen problemes greus i una hemeroteca escabrosa. També sabem que les opcions idealistes com ara abstenir-se, votar en blanc o nul, no han arribat a aquestes eleccions prou organitzades perquè l’element de càstig no es pugui reduir a una manera de sentir-se bé amb un mateix encara més autocomplaent i estèril que votar amb la pinça al nas. La gràcia de les eleccions és que un mecanisme en el qual no hem escollit viure i del qual no podem sortir, ens obliga a posicionar-nos cada cert temps d’una manera en què no fer és també fer alguna cosa, i, en definitiva, no hi ha escapatòria.

Per primer cop em toca votar a l’Institut Escola Eixample. S’ha habilitat una antiga capella, convertida en “Espai Àgora”. Em fa pensar en l’aposta de Pascal, un argument filosòfic molt conegut que recomanava als no-creients que participin dels rituals cristians com si ho fossin, perquè, en cas que Déu existís, unes poques molèsties terrenals els podien obrir les portes del cel per a l’eternitat. El cotraargument és que potser no n’hi ha prou amb actuar, i cal un suplement de convicció interna que és el que compta per a Déu. Continuem sense escapatòria.

Se m’accelera el cor, res es decanta. Abstenció, blanc, nul, votar el mal menor. Busco senyals entre els cognoms de les paperetes, a les samarretes dels apoderats, en els cunyadismes que profereixen els conciutadans que van entrant. Recordo tot el que ha passat els darrers anys a Catalunya, tota la fe que he arribat a tenir, tota la que he arribat a perdre, i el mosaic estrany que queda. La llum d’un diumenge embromat entra filtrada per vitralls de colors antics i són les onze del matí.