Geoestratègia
Política 03/04/2021

Què ensenya al Procés l’experiència internacional?

Analitzem 10 casos contemporanis sobre com funcionen les relacions de poder al món

8 min
Imatge d'arxiu d'una manifestació a Hong Kong

BarcelonaEl Procés té unes característiques pròpies que el fan únic, però justament ara que els partits independentistes negocien una estratègia unitària, caldria tenir presents algunes lliçons que es poden treure de l’experiència internacional recent. Així, veurem que les independències es basen en tres pilars principals: suport de la població, control del territori i reconeixement internacional. Quan alguna d’aquestes potes falla, tota la resta trontolla.

L’experiència també indica que, en última instància, el control efectiu del territori, és a dir, la capacitat d’aplicar la força coercitiva, continua sent una variable clau. I que la manera d’exercir-lo no és gaire diferent ara que, diguem-ne, fa dos mil anys, quan les legions romanes ampliaven l’imperi. Per això les independències pacífiques, com la que pretén Catalunya, són tan anòmales. Els estats no es deixen prendre el territori així com així.

En el món real, a més, no existeix una justícia internacional acceptada per tothom i ni tan sols l’ONU té capacitat per fer complir les seves resolucions, de manera que sovint les potències militars apliquen una política de fets consumats, com Rússia amb la recent invasió de Crimea. I ni la UE ni els EUA iniciaran un conflicte amb Rússia per Crimea o amb la Xina pel Tibet.

D’altra banda, al planeta hi ha molts territoris que són independents de facto però que no tenen reconeixement internacional o el tenen molt limitat. Això els condemna a viure en uns llimbs, sense poder tenir relacions diplomàtiques normalitzades, o a ser dependents d’alguna potència. D’altres, com els kurds de l’Iraq, hi han de renunciar perquè la geoestratègia hi juga en contra. Els únics casos que es poden comparar amb el català són els del Quebec i Escòcia, on els independentistes han perdut sengles referèndums. Tot i així, Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit.

1.
Veneçuela

No n’hi ha prou amb el reconeixement internacional

Guaidó a Veneçuela

El cas de Juan Guaidó, autoproclamat president de Veneçuela el 23 de gener del 2019, és especialment interessant perquè a Catalunya sovint s’ha plantejat la independència com un simple efecte dòmino de reconeixements. Doncs bé, Guaidó va obtenir el reconeixement de la principal potència mundial, els Estats Units, el de la majoria d’estats sud-americans i el de la Unió Europea. I tot i així, el poder continua en mans de Nicolás Maduro. Per què? Doncs perquè Maduro també té suports internacionals (Rússia i la Xina principalment) i, sobretot, controla les forces armades i, per tant, manté el monopoli de la violència i el control efectiu del territori. Aquest és un exemple fantàstic de com tenir reconeixements internacionals significatius no comporta de manera automàtica l’obtenció del poder. És evident que, en un altre context, aquests reconeixements haurien pogut provocar esquerdes en el règim de Maduro, però no ha estat així, de manera que si la comunitat internacional vol que Guaidó o un altre sigui el president efectiu de Veneçuela necessita o bé convèncer l’exèrcit veneçolà que es revolti contra Maduro, o bé enviar tropes sobre el terreny per expulsar els actuals governants, com es va fer amb Saddam Hussein a la segona guerra del Golf o amb Gaddafi. El cas és que, sobretot arran dels fracassos de la gestió posterior a l’Iraq i Líbia, la comunitat internacional ha abandonat -el principal exemple és Síria- qualsevol indici d’intervencionisme.

2.
Kurdistan

No n’hi ha prou tampoc amb el control del territori

Peigmergues

Al Kurdistan iraquià trobem el cas oposat al de Veneçuela. Els kurds tenen el control efectiu del territori a través de les seves pròpies forces armades (els peixmergues), tenen el suport majoritari de la població (92,7% a favor de la independència segons el referèndum del 2017), però tot i així no són independents perquè no tenen reconeixement internacional. La geoestratègia juga en contra dels kurds: ni l’Iraq, ni sobretot l’Iran ni Turquia volen un estat kurd a la zona perquè tenen les seves pròpies minories kurdes, i estan disposats a combatre’l amb les armes quan cal. Això fa que els Estats Units, que han col·laborat històricament amb els kurds (per exemple en la guerra contra el jihadisme), no donin suport a una independència que canviaria els fràgils equilibris de la zona.

3.
Sàhara

No n’hi ha prou amb una resolució de les Nacions Unides

Camps saharauís

Catalunya coneix prou bé el drama dels saharauis. Espanya va abandonar la colònia el 1976 sense organitzar el referèndum que havia aprovat l’ONU el 1970. El Marroc va ocupar el territori i es va iniciar un conflicte armat amb el Front Polisario que es va allargar fins al 1991. L’ONU va aprovar llavors dues resolucions, la 658 i la 690, que fixaven l’alto el foc i la celebració d’un referèndum amb dues opcions: independència o integració al Marroc. Es va crear la Missió per a l’Organització del Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). Des de llavors, el Marroc ha boicotejat tots els intents de l’ONU per organitzar el referèndum i la comunitat internacional ha renunciat a fer complir les resolucions. El Marroc compta amb el suport de Washington per ignorar els mandats de l’ONU.

4.
Ossètia del Sud

No n’hi ha prou amb el reconeixement d’una sola potència


Ossètia del Sud

En l’àmbit internacional hi ha molts casos d’estats que són independents de facto però amb nivells de reconeixement divers. En un extrem hi hauria el de Somalilàndia, que té zero reconeixement, i a l’altre el cas de Kosovo, amb el reconeixement de 90 dels 193 països de l’ONU, que inclouen els EUA i la majoria de la UE (no Espanya, que no reconeix la independència unilateral). Però hi ha molts casos d’estats fantasma que només tenen el reconeixement d’un sol país o un grapat de països, com ara Ossètia del Sud i Abkhàzia, a Geòrgia, o Transnístria, entre Ucraïna i Moldàvia, que tenen el suport de Moscou. Aquests territoris, però, acaben sent titelles al servei de la política exterior russa. El que és evident és que sense suport extern rus, cap d’aquests territoris seria independent.

5.
Tibet i Hong Kong

No n’hi ha prou amb ser causes molt populars a tot el món

Protestes a Hong Kong

L’actor Richard Gere és un reconegut activista pels drets del Tibet, i igual que altres estrelles de Hollywood s’ha fet fotografies amb el Dalai Lama i ha posat amb cartells amb el lema Free Tibet. Tot i això, el procés d’assimilació cultural xinesa continua i els tibetans són cada cop més una minoria al seu propi país. Des del 2009, 155 activistes tibetans s’han immolat per reclamar els seus drets, però l’impacte d’aquest tipus de protesta, que va tenir molt de ressò als anys 80, és cada cop menor. El Tibet ho té tot per ser una “causa justa”, però té un problema: la potència invasora, la Xina, és alhora una superpotència econòmica amb qui ningú vol tenir problemes.

Recentment s’ha denunciat l’existència de camps de reeducació de la minoria musulmana dels uigurs on s’intenta que oblidin la seva llengua i les seves arrels culturals. I a Hong Kong, tot i les protestes dels joves prooccidentals que defensen els valors democràtics heretats de l’època en què eren una colònia britànica, els partits no afectes al règim han estat bandejats del Parlament.

En plena onada de protestes, el gerent dels Houston Rockets, un equip de la NBA, va fer un tuit a favor dels manifestants. La reacció irada de Pequín va posar en perill els patrocinis de l’equip i dos dels seus principals jugadors van haver de sortir en defensa de la Xina.

Els joves hongkonguesos han sigut portada en molts diaris, però a l’hora de la veritat estan sols davant un gegant al qual ningú vol molestar.

6.
Crimea

Ser annexionat per una potència sí que funciona

Annexió russa de Crimea

Una opció diferent de la que hem vist en la lliçó 4 és la de la península de Crimea, que va ser directament annexionada per Rússia l’any 2014 en el marc del conflicte entre aquest país i Ucraïna per la regió del Donbass. Va ser una ocupació militar ràpida (la majoria de la població de la península ja era russa abans de la invasió) que va provocar les protestes de tota la comunitat internacional. Tot i això, Moscou ha incorporat Crimea a tots els efectes al seu territori, de manera que encara que la gran majoria de la comunitat internacional continua considerant que aquest territori pertany a Ucraïna, a la pràctica això no té cap gran afectació per a la població russa de la península, que gaudeix de la seva nova nacionalitat amb normalitat.

La lliçó d’aquest cas és que quan ets una potència militar, com és el cas de Rússia, et pots permetre el luxe de saltar-te la legalitat internacional. És cert que després es poden aprovar sancions, però l’experiència ensenya que mai no acaben de funcionar. L’Iraq de Saddam Hussein, per exemple, va patir sancions durant molts anys però no va ser fins que hi va haver una intervenció militar internacional que se’l va poder enderrocar. Aquella intervenció, per cert, tampoc estava emparada per la legalitat internacional perquè Rússia s’hi va oposar en el Consell de Seguretat de l’ONU. La conclusió és que, en última instància, és la força militar (o l’amenaça del seu ús) el que s’acaba imposant en l’àmbit internacional.

7.
Eslovènia

Aprofitar el col·lapse d’un estat multiètnic funciona

Independència Eslovènia

La desintegració de Iugoslàvia el 1991 va derivar en un seguit de conflictes bèl·lics (el més sagnant va ser el de Bòsnia) i de diferents declaracions d’independència unilateral de les repúbliques que en formaven part. El menys cruent va ser el d’Eslovènia, que es va saldar amb menys d’un centenar de morts en un conflicte de 10 dies. La victòria va ser possible perquè l’exèrcit iugoslau, dominat pels serbis, va decidir prioritzar la guerra amb Croàcia, un enemic més temible i situat entre tots dos. La petita república balcànica va comptar doncs, amb la geografia com a aliada i, a més, amb el ràpid reconeixement de països com Alemanya, que va arrossegar la resta de la Comunitat Europea. Eslovènia, que forma part de la Unió Europea des del 2004, va saber aprofitar bé el col·lapse de Iugoslàvia.

8.
Montenegro

Preveure el referèndum a la Constitució, també

Referèndum Montenegro

Després de la desintegració de Iugoslàvia, es va formar la Unió de Sèrbia i Montenegro amb una Constitució que preveia mecanismes per a la secessió. En un principi la UE i la comunitat internacional eren reticents a la independència de Montenegro però finalment van haver de cedir davant del govern independentista. El referèndum va ser supervisat per la UE i l’OSCE, que van fixar una participació mínima del 50% perquè tingués validesa. A més, la UE va fixar que per reconèixer el país els independentistes havien de guanyar per més del 55% dels vots, cosa que finalment va passar tot i que per poc. El referèndum es va celebrar el 21 de maig de 2006 i el resultat final va ser del 55,5% de vots a favor de la independència i el 44,5% en contra. És l’última independència pacífica europea.

9.
Sudan del Sud

Una independència clàssica: guerra i referèndum


Independència Sudan del Sud

L’últim país que ha entrat a formar part de l’ONU és el Sudan del Sud, que ho va fer el 2011, el mateix any de la seva independència. En aquest cas parlem d’una independència de tall clàssic, amb una revolta armada del sud cristià contra el nord musulmà (que va durar mig segle amb diferents alts i baixos) fins que la pressió internacional va forçar una negociació entre l’Exèrcit d’Alliberament de Sudan del Sud i les autoritats de Khartum. L’acord es va signar el 2005 a Navaisha, Kènia, i preveia sis anys d’autonomia i la celebració posterior d’un referèndum d’independència que es va celebrar el gener del 2011. El resultat va ser inapel·lable, amb un 99% dels vots a favor. Amb la independència, però, han continuat els enfrontaments interètnics i de clans i la inestabilitat del país.

10.
Escòcia i Quebec

Un referèndum pactat és la millor via, però no sempre guanya el ‘sí’


Referèndum d' Escòcia

De tots els casos exposats, els que poden ser més fàcilment comparables al català són Escòcia i el Quebec. En tots dos casos es tracta de nacions incorporades a estats que no els han impedit celebrar referèndums d’independència. En el cas del Quebec se’n van celebrar dos. En el primer, el 1980, es votava si s’autoritzava el govern de la província a negociar un acord d’associació amb la resta del Canadà des de la plena sobirania. La proposta va ser rebutjada pel 60% de la població. Més ajustat va ser el resultat del segon, el 1995, en què el no es va imposar pel 50,6% dels vots enfront del 49,4%. L’any 2000 el Tribunal Suprem canadenc, en una sentència històrica, va fixar que el govern central estava obligat a negociar un referèndum si hi havia una demanda àmplia però que havia de tenir una pregunta clara i un resultat també clar. Des de llavors, l’independentisme quebequès va entrar en decadència.

En el cas d’Escòcia el referèndum es va celebrar el 2014, fruit d’un acord entre Londres, que va cedir les competències per fer la consulta, i Edimburg. El no va guanyar amb el 55,3% dels vots. Des de llavors, però, la sortida de la UE de la Gran Bretanya ha fet créixer l’independentisme a Escòcia, que és més proeuropea, i l’SNP té plans per reclamar un segon referèndum. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ha deixat clar, però, que no acceptarà una segona consulta tan pocs anys després de la primera.

stats