Entrevista
Política 19/11/2022

Esther Giménez-Salinas: “És un escàndol i una vergonya que el poder judicial estigui caducat”

Síndica de greuges

7 min

Va néixer el mateix any que Bruce Springsteen i li va la marxa. És la primera síndica de greuges que ha tingut Catalunya. És una dona acostumada a trencar sostres de vidre. Ja va ser la primera rectora d’universitat al país. Ara com ara, no n’hi ha cap. Per primera vegada des del 1976, aquesta eminent catedràtica de dret penal i criminologia no pot donar classes. El càrrec de síndica de greuges és incompatible amb la docència. Enyora les aules, però no té gaire temps per a la nostàlgia. Ha deixat Arenys de Munt i s’ha instal·lat a Barcelona per anar per feina i per viure els problemes des de primera fila. Li agrada trepitjar el terreny per saber de què parla. Aquesta mare de quatre fills i àvia de set nets reconeix que s’emociona a les residències de gent gran. Diuen, diuen, diuen, que té una recepta secreta de la melmelada.

Síndic de greuges o síndica de greuges?

— Síndica. Soc síndica com sempre he sigut professora.

I no t’ha passat com a la Universitat Ramon Llull, quan hi vas entrar com a rectora, que l’autocorrector de textos et subratllava rectora com un error?  

— No, perquè a la llei posa que pot ser síndic o síndica. El que passa és que la institució és el Síndic i a vegades es confon. Tampoc trobo normal que sigui la primera síndica en tants anys.

El lema del Síndic és “El defensor de les persones”. ¿És una manera elegant de no dir “el fiscalitzador de les administracions”?

— No, perquè la teva funció és protegir la gent. I si l’administració no ho fa bé, o no respecta determinats drets o vulnera drets fonamentals, aquest és el teu paper. El que passa és que de vegades és un poder tou. Les nostres decisions són recomanacions.

Per tant, deixa’m fer d’advocat del diable: ¿pots fer alguna cosa més que renyar les administracions?

— És que no és renyar. Jo he arribat a la Sindicatura parlant de justícia restaurativa. Porto trenta anys treballant en això, i al principi ningú entenia el que era. I ara la gent no entén per què no es fa més justícia restaurativa.

Què és?

— Justícia restaurativa és sobretot reparar el dany, no és tant castigar. És que qui ha fet mal entengui que hi ha un mal i que després ha de reparar aquell dany. Des de les coses més petites fins a les més grosses. L’administració pot reconèixer que s’ha equivocat. Està bé que demani disculpes i digui “ho sento”. T’asseguro que això fa molt bé a les persones. 

Tu parles d’una administració “més amable, menys vertical i més feminista”.

— I més eficaç. Mira, l’amabilitat fa que tu també tinguis una altra disposició. Si et reben i et diuen “Passi, senyora” o si et contesten “No, sí, torni demà” canvia moltíssim. Per exemple, jo del Síndic volia dir-ne “la institució que escolta”. No sé si ho podré canviar, però m’agradaria que el ciutadà pensés que hi ha una institució que l’escolta. I em diran que potser només escoltant no arribarem enlloc. Doncs potser sí, perquè quan escoltes entens més el que està passant.

¿I pot fer alguna cosa la Síndica de Greuges perquè hi hagi una finestreta única i que no sigui el país del “vuelva usted mañana”, de la paperassa excessiva? Es pot tenir la finestreta única tecnològicament?

— Estic segura que sí. Si entre tots entenem que això ha d’anar per aquí, es podria fer. Tothom sap que ho saben gairebé tot de nosaltres, sobretot Hisenda. No cal que posis ni qui ets, ni quina edat tens, ni on vius. I, en canvi, a cada nou paper, ho has de tornar a posar tot. Quan això ja està al sistema, tu hauries de poder posar només l’última cosa que demanes.

Més coses que no funcionen prou de l’administració: les llistes d’espera de la sanitat pública. ¿Això està al llindar dels drets fonamentals?

— Sí, és evident que sobrepassa un límit. De dos o tres anys no poden ser. 

Un altre cas, allò que es diu que la justícia si és lenta no és justícia. Hi ha un embús de casos judicials que no es resoldran fins al cap de tres o quatre anys. Això és tolerable?

— No, rotundament no.

I té solució?

— Tot té solució. Ara... A mi em fa molt de mal, per exemple, veure que quan arriben determinades prestacions la persona ja s’ha mort. Bé, el primer que ha de fer l’administració és donar el condol perquè, posem per cas, la renda garantida ha arribat amb retard. Per tant, el primer que ha de dir és que alguna cosa hem fet malament si la persona ja és morta. 

Deies també que calen institucions “molt més feministes”. Per què?

— Perquè sempre dic que les mares de família, sobretot les mares de família nombrosa, som les principals mediadores. Les que més escolten els fills. Tradicionalment, parlo de cultura masculina i de cultura femenina. I a l’hora de dirigir una institució, pot haver-hi dones de cultura molt masculina o homes de cultura molt femenina. Ho dic perquè això es confon molt sovint. No parlo d’homes i de dones, parlo de cultura. Si les institucions les portes, no et diré com una família, però entenent que també hi juguen els sentiments, canvia la manera de relacionar-se amb la gent.

A la foto de família de la Cimera del Clima a Egipte, dels 100 caps d’estat i de govern n’hi havia 96 amb corbata i quatre dones. Com ho valores?

— Com una realitat. A veure... A la universitat, que és el que més conec, el 56% dels estudiants són dones. 

Però a les orles que veig penjades a casa dels meus amics, els catedràtics i els professors que hi surten són homes.

— Els catedràtics i els professors que estan a dalt... Catalunya no té rectores. La foto torna a ser una foto d’homes. No t’he d’explicar res més.

¿L’onada d’extrema dreta fa que es vulgui, al segle XXI, que les dones tornin a tenir el rol del segle XIX?  

— Això és impossible. Hi ha camins que no tenen retorn. En aquest sentit jo soc més radical. No estic disposada a tornar a repensar algunes coses que hem aconseguit; soc massa gran per això, hi ha determinades coses que ja no estic disposada a sentir-les. És com si em parlessin de la pena de mort. No puc escoltar-ho ni un segon. O la cadena perpètua. No. 

Però, en canvi, de discriminació per orientació sexual cada dia en sentim a parlar més. Anem enrere?

— A vegades també és perquè se’n parla més. Jo crec que moltes coses han existit sempre. El que passa és que quan les destapes i en parles... En això els periodistes teniu...

Sí. Però sobre això també podríem parlar de la violència masclista.

— És que si m’ho preguntes... En el passat es maltractava molt més les dones que no pas ara. Ara hi ha una consciència d’una mica més de respecte. I cada vegada que hi ha una dona morta o maltractada és un drama. Però és que abans era sistemàtic. És que abans, al Codi Penal, el pare que amb el dret de correcció castigava els seus fills i els causava lesions que no duraven més d’un mes a curar-se no estava penat. Per tant, el càstig físic estava acceptat. És veritat que la societat ha canviat i que és més sensible a aquestes coses que abans estaven legitimades. Les dones, abans, no tenien cap dret.

Fins no fa gaire.

— Recorda que no podien ni tenir un compte corrent. No podien treballar ni fer moltes coses. I pel que fa als nens, allò del càstig físic quant fa que es va prohibir? 20 anys?

Quan jo anava a l’escola, una galeta estava perfectament admesa.

— I el dret de correcció dels pares també, i significava una bufetada. Jo crec que hem avançat. El que passa és que ens queda molt per fer. El maltractament és intolerable, però la societat ha millorat.

Rafael Ribó es va estar 18 anys al capdavant de la Sindicatura de Greuges. És massa temps?

— Sí. Amb això no el culpo a ell, eh? Si quan va acabar el seu mandat no el van renovar... És com si ara culpéssim els del Consell General del Poder Judicial. Ells individualment no tenen aquesta culpa. Jo soc molt partidària d’un mandat al Síndic, o on sigui, d’entre cinc i set anys.

Esmentes el poder judicial espanyol caducat. Que el PP i el PSOE no es posin d’acord per desencallar-ho és una vergonya o un escàndol?

— Una vergonya o un escàndol... Pot ser les dues coses?

Sí, pot ser. I que l’excusa sigui Catalunya i la derogació del delicte de sedició, com ho veus?

— Oblida-te’n. Si no fos aquesta, en seria una altra. 

I com acabarà?

— És que no s’hauria de permetre. Perquè si els ciutadans ens saltem la norma, què ens passa? Que rebem automàticament des d’una multa, si és un fet petit, fins a una acusació, si és més greu. ¿I el Consell General del Poder Judicial es pot saltar el mandat constitucional dels cinc anys? Per a mi és incomprensible. Porten caducats quatre anys i mig. Quin sentit té? Ha dimitit el president. Tampoc no entenc per què ara no dimiteixen els vocals. 

Aquest novembre Pedro Sánchez deroga el delicte de sedició i ho canvia per una cosa que ell n’ha dit “desordres públics agreujats”. Què et sembla?

— Això ho podries mirar a l’hemeroteca del diari ARA.

Has escrit bastants articles sobre el tema. Fa temps, a més.

— Fa temps, sí. Des del meu punt de vista, el dret penal també ha de ser l’últim recurs. Les coses es poden solucionar per altres vies, com poden ser infraccions administratives. Per un delicte s’entén que és una cosa molt greu, no és una banalitat. El delicte de sedició és un delicte que va néixer en l’Espanya del segle XIX amb una situació molt concreta, els temps han canviat i Europa ha canviat molts d’aquests delictes. Ja fa temps que s’hauria hagut de modificar. Ara ha passat això, trobo que és la via, però per a mi arriba amb retard. 

I això acaba amb algun conflicte a Catalunya? 

— Un conflicte com el que vam tenir ha deixat moltes ferides obertes i trigarà un temps a solucionar moltes coses. Soc optimista i penso que anem pel bon camí. Els indults van ser el primer pas i ara la pena d’inhabilitació també desapareixerà. Respecte als que estan fora, també canviarà la situació. Per tant, tot apunta a una millora i a una normalitat. No és una amnistia, però és el camí.

Qüestionari Halsman

¿Les administracions són prou amables amb les persones?

¿El feminisme és una història de vint segles d’opacitat?

¿És una anomalia que encara tinguem escoles que segreguin nens i nenes?

Quan acceptarà Espanya un referèndum acordat i vinculant?

stats