Ja fa 28 mesos que hi ha polítics independentistes en diferents països d’Europa sense que la justícia espanyola hagi aconseguit extradir-los i jutjar-los ni per rebels, ni per sediciosos ni per malversadors. Després de tot aquest temps, Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i també Marta Rovira i Anna Gabriel continuen en llibertat fora d’Espanya. I no és que les autoritats espanyoles no hagin intentat evitar-ho. Ja es poden comptar dues ordres europees de detenció frustrades i una tercera que, a l’espera d’una nova decisió aquesta setmana, penja d’un fil. Com s’explica?

La història d’aquests exiliats és també la història de l’euroordre interminable que s’explica no només per la feina de l’equip legal que treballa per buscar totes les escletxes del procés judicial que va arrencar després de l’1-O, sinó també per la naturalesa del sistema de les ordres europees de detenció, basat en la “confiança mútua” entre països i en la idea que tots els estats membres de la Unió “comparteixen els mateixos estàndards d’integritat i garanties en les seves pràctiques i sistemes judicials”.

El cas català -en què ja sigui per errors de forma o procedimentals o perquè, en el cas d’Alemanya, s’ha descartat el delicte de rebel·lió i Espanya ha preferit no seguir amb l’extradició- ha fet que PSOE, PP, Cs i Vox hagin recuperat el debat sobre aquest model i plantejat la possibilitat de reformar-lo per incloure delictes contra la Constitució en els 32 crims d’extradició automàtica. No sense criticar Bèlgica i Alemanya per vulnerar el principi de confiança mútua i cooperació judicial, uns retrets que dos experts en dret internacional consultats per l’ARA no comparteixen.

D’una banda, Jan Wouters, de la Universitat de Lovaina, recorda que en el sistema europeu “els codis penals de cada país són molt diferents”, i subratlla que forma part de la normalitat del procés que es demanin clarificacions o informació addicional entre jutges. Wouters creu que és superficial afirmar que Espanya vulnera els drets humans o que el seu sistema judicial és deficient, com també veu superficial criticar la justícia belga per demanar clarificacions durant el procés.

André Klip, professor expert en dret i en legislació criminal europea de la Universitat de Maastricht, va una mica més enllà i defensa que si el cas dels polítics independentistes és tan complex és perquè no es tracta d’un conflicte merament criminal, sinó polític, i recorda que les euroordres no estan pensades per a aquesta mena de casos.

Klip apunta que abans el sistema d’extradicions preveia l’excepció per als delictes polítics, però remarca que si el 2002 es va eliminar va ser perquè es va considerar que la confiança mútua a la UE era tan elevada que qualsevol enemic polític d’un estat ho seria per a la resta: “Potser era massa d’hora”, reflexiona. “Les autoritats espanyoles tenen dificultats per convèncer que és un cas purament judicial”, sentencia, i recorda que dels tres delictes dels quals s’acusa Puigdemont dos no es poden trobar en els codis penals de la majoria dels altres estats de la UE. Klip no qüestiona que en el marc legal espanyol els fets siguin considerats un delicte, però creu que a la resta dels estats de la UE això no queda tan clar i que el sistema de les euroordres no serveix per resoldre aquest problema. Per això, anticipa que Espanya ho tindrà complicat perquè les euroordres tinguin èxit. Per la seva banda, Wouters opina que ara amb la immunitat parlamentària com a “barrera processal” el més probable és que se suspengui el procés.

Aquesta setmana la justícia belga decideix si suspendre momentàniament (com demana Espanya) les euroordres de Puigdemont i Comín o si les anul·la del tot com demana la defensa dels exiliats. Del cas també en penja el de Puig, que segons la defensa no s’hauria de separar dels altres dos tot i que ell no té immunitat parlamentària i està acusat només de desobediència i malversació. Puig assegura que estarà satisfet amb els dos escenaris. Si el dia 24 de febrer comença el seu judici, diu que té “ganes” que la justícia belga entri al fons de la qüestió i decideixi si se’l pot extradir per malversació. A més, si el seu cas continua, la defensa espera poder presentar un conjunt de qüestions prejudicials a Luxemburg amb l’objectiu de posar encara més en dubte el procés judicial arrencat per Espanya. Sigui com sigui, la història de les euroordres és lluny d’acabar i no es descarta que després d’aquesta tercera encara n’hagi de venir una quarta.