El 'fenomen Carlos Quero': la fórmula de Vox per captar vot obrer

BarcelonaCarlos Hernández Quero és un dels noms més pronunciats en les últimes setmanes en la política espanyola. El diputat, que ha fet bandera de l'habitatge des de Vox, ha generat un fenomen mediàtic i polític d'ençà del seu nomenament com a portaveu adjunt al Congrés en substitució a Javier Ortega Smith, i ha evidenciat la línia renovada de Vox. De la màxima confiança de Santiago Abascal, és l'aposta del partit d'extrema dreta –disparat en les enquestes vorejant el 19% de vots– pel seu discurs de l'habitatge amb un to social que reivindica l'Espanya de propietaris dels "tendals verds". És un pas més de la captació de vot obrer en feus socialistes, amb una intensa aplicació a Catalunya. En conversa amb l'ARA, Hernández Quero assegura que entra a Vox quan veu que "es trenca la classe mitjana i els barris": "Per què hi ha gent que abans votava el Partit Comunista Francès i ara vota Marine Le Pen?", es pregunta quan vol respondre a la penetració de Vox en l'electorat de classe treballadora. I es respon: "Perquè la gent demana una protecció que abans li oferia l'esquerra, que ara els mira per sobre de l'espatlla", remata.

Amb una dècada de bagatge acadèmic en un grup de recerca a la Universitat Complutense, va desembarcar a Vox el 2021 en la redacció de discursos –estava "còmode fent les idees i que algú altre posés la cara"–. Era un dels speechwriters de capçalera, però el 2023 va esdevenir diputat esperonat pel mateix líder de la formació, en un moment en què va ser convidat a sortir del grup d'investigació –cosa que sempre ha lamentat–. D'estètica juvenil, fins i tot amb una arracada, el líder d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, advertia des del faristol recentment que "diu coses que sonen bé" i que "sembla del PSOE", i evidenciava l'estratègia dels de Vox per captar vot d'esquerres.

Segueix les petjades del fenomen que ha passat a França o els EUA per part dels "perdedors de la globalització". Quero es pronuncia igual que a Catalunya, on Vox denuncia que el PSC "ha abandonat la classe treballadora": "El PSOE havia promès vida digna, però ara un noi de Nou Barris no es pot permetre un habitatge", etziba.

La batalla cultural de l'habitatge

Quero disputa l'hegemonia en un terreny com l'habitatge, primer problema dels ciutadans segons el CIS i que vol prioritzar Pedro Sánchez. El portaveu adjunt sosté que "s'ha degradat fins a arribar a ser la principal crisi que afecta tothom perquè accedir-hi és una quimera". Així, té al cap les dades actuals i les solucions a les crisis de l'habitatge del segle passat, des del 1920, fins al 1960 en ple franquisme. La seva diagnosi arriba al camp antropològic per les conseqüències de "no poder ser autosuficient, no poder arrelar-se i tenir fills". Aquest abordatge dista del tarannà d'Ortega Smith. Té clar que "l'electorat no té per què compartir els dogmes clàssics del conservadorisme" –o l'extrema dreta– perquè l'habitatge "afecta les majories socials". Amb l'afegit que "hi ha una frustració d'expectatives de qui ha nascut en una llar en propietat, però es troba amb la precarietat i no hi pot accedir".

I quina és la seva solució? És aquí on entra amb el discurs antiimmigració, que ell en diu la variant del "canvi demogràfic" amb el rècord de població de 49,4 milions, 9,8 dels quals nascuts a l'estranger. Segons el seu criteri, "no es construeix [prou], les regulacions en habitatge han tret pisos del mercat cap al sector turístic i Espanya ha canviat demogràficament", cosa que "tensa el preu". Alhora, però, a diferència del discurs fins ara de Vox, també parla de rics com ara els d'origen sud-americà: "Ve gent de fora amb molt de poder adquisitiu –esmenta el Little Caracas de Madrid–, que acapara el 20% de les compres, hi ha col·lapse del lloguer i entra gent amb renda molt baixa que ha d'acudir al rellogat".

El remei que planteja és ampliar el sòl disponible i simplificar les traves per construir i impulsar el parc públic. Alhora, també inclou en el discurs de l'habitatge una via per reivindicar el franquisme en aquest àmbit, una idealització irreal de la seva política. Creu que cal "augmentar l'oferta" i que els pisos protegits siguin pels espanyols. Així, defensa "que els espanyols no paguin impostos" pel primer habitatge i un "impost especial" per la compra forana que ajudi a finançar les polítiques residencials. És a dir, tot i tenir un relat aparentment social, les solucions que posa sobre la taula és la baixada de la pressió fiscal i receptes típiques de la dreta. Amant de la política des de sempre i fill d'una professora d'història, Hernández Quero lidera la batalla de Vox en un punt clau.