UN ANY DE LA DUI I EL 155
Política 26/10/2018

ERC i JxCat, una ferida que sagna des de la declaració d’independència

ERC i JxCat han sigut incapaços de tornar a confiar l’un en l’altre

Aleix Moldes / Núria Orriols
4 min
El Govern i els representants sobiranistes del Parlament, junts després de la proclamació de la independència.

BarcelonaCarles Puigdemont ho tenia decidit: l’endemà convocaria eleccions per aturar l’activació de l’article 155. A ERC no s’ho van prendre gaire bé però ho van acabar acceptant. L’executiva del partit, però, va amenaçar de sortir del Govern com a resposta. “Van ser molt deslleials”, opinen sobre el que va passar aquell 26 d’octubre fonts del PDECat, convençudes que la jugada dels republicans era presentar-se a les eleccions erigint-se com els únics defensors de la DUI, encara que -sostenen- també preferien comicis. Sigui com sigui, la decisió de convocar eleccions no es va mantenir ni 24 hores: Puigdemont va anunciar que el govern espanyol no havia donat garanties de retirar el 155 i va activar la proclamació de la República al Parlament. Era el 27 d’octubre. A partir de llavors, ja entrat el cap de setmana, lluny d’implementar la República, es va reflexionar sobre l’estratègia a seguir. I, sobre la taula, un cop abandonada la idea de la resistència institucional, bàsicament hi havia dues opcions: presó o exili. “No hi havia cap decisió presa. La consigna era que dilluns ens reuniríem al Palau de la Generalitat”, retreuen fonts republicanes a l’expresident, exiliat des d’aleshores a Bèlgica. Un any després, bona part de les discrepàncies dins el món independentista s’expliquen precisament pel que va passar aquells dies.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

ERC nega que fos deslleial després de l’anunci d’eleccions i remarca que els seus consellers sempre van estar al costat del president, també quan el PDECat va haver de substituir-ne quatre per falta de compromís amb l’estratègia unilateral de l’1-O. En canvi, “les 155 monedes de plata” que Gabriel Rufián va fer servir per retreure el canvi de la DUI per eleccions continuen ben presents ara per a JxCat, que fan sang amb el gir estratègic d’ERC. Un fet notable quan han intentat investir Puigdemont a distància o quan pretenien desobeir les suspensions dels diputats processats pel Tribunal Suprem. En tots dos casos la resposta d’ERC ha sigut la mateixa: descarten desobeir si no hi ha una estratègia de fons compartida que els faci “avançar”. Des del PDECat tampoc compren que Puigdemont decidís unilateralment anar a l’exili. Fonts coneixedores d’aquell moment asseguren que va ser una proposta que tothom va poder valorar i que cadascú va decidir lliurement el seu camí. En tot cas, les discrepàncies entre els socis, apaivagades durant bona part de la legislatura per l’objectiu comú del referèndum, es van desfermar a finals d’octubre.

Una relació tortuosa

“Puigdemont és un dels nostres”. La relació entre ERC i el president del Govern vivia un idil·li durant els primers mesos de mandat. Acostumats a no entendre’s amb Artur Mas, els republicans veien en l’exalcalde de Girona -un independentista de tota la vida- la persona ideal amb la qual coordinar-se davant del repte majúscul de tirar endavant la independència en divuit mesos. Oriol Junqueras i ell es compenetraven, malgrat les enormes diferències entre els consellers del PDECat, escollits per Mas, i els d’ERC, acabats d’arribar a l’executiu. Però, a mesura que la legislatura avançava, el distanciament entre els líders i els partits es feia cada cop més evident. I quan va arribar el 27 d’octubre les relacions entre Puigdemont i Junqueras ja estaven pràcticament trencades.

El primer episodi de tensió pel referèndum va ser la compra d’urnes. Vicepresidència, encapçalada per Oriol Junqueras (ERC), i Governació, liderada per Meritxell Borràs (PDECat), van protagonitzar les disputes per qui assumia la responsabilitat, que podia comportar la primera querella al Govern per l’organització de l’1-O. Els dos departaments es van anar passant la pilota fins que finalment Governació va engegar un concurs públic per escollir l’empresa que les fabricaria. El concurs va quedar desert, però ERC va reaccionar i va afirmar que Junqueras i l’aleshores conseller d’Exteriors, Raül Romeva, se n’encarregarien. Fonts del PDECat van lamentar que els dos consellers intentessin treure rèdit del fracàs del concurs i ja van advertir que aquell anunci no aniria enlloc. Les urnes les va acabar comprant un empresari català.

Va ser a partir d’aquell episodi, de fet, que l’organització de l’1-O va ser externalitzada del Govern. Assumint que qualsevol moviment comportaria querelles de la fiscalia -de fet, només per engegar el concurs el ministeri públic ja va denunciar Borràs-, el PDECat i ERC van forjar l’anomenat estat major del Procés, amb persones de l’òrbita dels dos partits però externes a l’executiu. L’objectiu: tenir una estratègia conjunta. Fonts coneixedores d’aquell moment consideren que el pacte de coordinació va permetre el referèndum de l’1 d’octubre, a més de la logística executada pel departament de Vicepresidència.

Els últims dies d’octubre

L’entorn de Puigdemont critica l’ambigüitat de Junqueras durant aquelles setmanes. Segons aquesta versió, el líder dels republicans no va ser mai clar i es va mantenir distant en els principals debats de l’octubre, també en el de la DUI. Assenyalen, per exemple, que Junqueras no es va pronunciar en la reunió del Govern del dia 10 d’octubre, en què tots els consellers, menys Clara Ponsatí, van avalar que Puigdemont suspengués la declaració d’independència. Fonts d’ERC matisen que ell va preferir mantenir un rol més institucional i que va ser la secretària general, Marta Rovira, la que va expressar amb més claredat la voluntat del partit -va ser Rovira, de fet, qui va pair pitjor la suspensió de la DUI el dia 10 i el gir del 26-. En tot cas, ni dins d’ERC ni del PDECat hi havia unanimitat al voltant de quina estratègia calia seguir l’octubre passat, i la tensió dura fins avui. Puigdemont i Junqueras, l’un a l’exili i l’altre a la presó, mantenen congelada la seva relació. I els partits, al Parlament i al Govern, continuen mirant-se de reüll. La divisió segueix un any després.

stats