ENTREVISTA
Política 01/07/2017

Ferran Mascarell: "El Madrid polític es considera amo de la Península"

Entrevista al delegat de la Generalitat a Madrid

i
Dani Sánchez Ugart
4 min
Ferran Mascarell: “El Madrid polític es considera amo de la Península”

MadridFerran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) va quedar decebut del federalisme després de la sentència de l’Estatut del 2012, “la gota que va fer vessar el got”. Com a delegat de la Generalitat a l’Estat ha tingut oportunitat de conèixer a fons el Madrid polític i ha conclòs que Espanya té un mal estat. Acaba de publicar Dos estados (Arpa), en què explica per què a Espanya i a Catalunya els aniria millor separades. Demà presenta el llibre amb el president Carles Puigdemont a Barcelona.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Espanya és un estat fracassat?

Sí. És fracassat en la mesura que té una incapacitat d’acceptació de la pluralitat i perquè cap dels grans problemes de la societat s’afronta. L’estat no fa la seva funció.

Per què?

La política espanyola està acampada sobre l’Estat, juntament amb una part dels alts funcionaris i l’elit empresarial i els propietaris dels mitjans de comunicació. Això compon una petita elit que ha convertit el Madrid polític en una illa que es considera propietària de les terres peninsulars.

I això ve de lluny.

Hi ha dos fets històrics que ho visibilitzen. El primer, el debat del 31 entre Ortega i Azaña: Azaña demana abraçar la pluralitat i Ortega que diu que la ferida permanent del nacionalisme català es pot assumir, però que ningú dubti que la sobirania és de l’Estat. Aquesta tesi és perillosa, perquè la sobirania és de les nacions. Espanya diu que vol ser una nació única sense acceptar la voluntat dels que no en volen formar part. El segon és el 78, quan la societat catalana diu que potser ara sí que s’acceptarà la diversitat, però l’Estat torna a no acceptar-la, cosa que li hauria donat solidesa.

Es defineix com a independentista, catalanista i no nacionalista. S’entén això a Madrid?

Parteixen d’un punt erroni, que és pensar que els nacionalistes són els altres. El nacionalisme més important de la Península és l’espanyol. El català és de baixa intensitat perquè neix per fer front a l’espanyol, que és dur, assimilador. El català només vol declarar-se nació.

En això vostè sí que és nacionalista.

Sí, però el nacionalisme del segle XX té unes connotacions. Si em dius que per pensar que Catalunya és una nació soc nacionalista, ho admeto, però ser nacionalista no és només això, també és pensar que la teva nació té drets per sobre d’altres. I a Catalunya molts dels independentistes no es reconeixen nacionalistes. A Madrid corren els tòpics que el nacionalisme català és clàssic: ètnic, agressiu. I això no és així.

Encara és federalista?

No. El projecte federalista es va acabar amb l’Estatut.

Però parla d’arribar a un pacte de cooperació amb Espanya després de la independència. ¿Això no és una mena de federalisme?

El substancial és que els catalans assoleixin la sobirania. El projecte català és de pacte i d’integració a Europa, amb cooperació amb Espanya, però mantenint la sobirania. Això ens permetria un pacte ibèric. Jo imagino això, no un federalisme en què es torna a perdre sobirania.

Parla de política heroica, aspiracional i servidora. Què vol dir?

La política heroica, l’espanyola, no té voluntat d’acord, sempre vol guanyar. I això és el contrari del que hauria de ser la política. La catalana és aspiracional, sempre és alguna cosa que es tracta d’aconseguir, sense eines. El que dic és que la política del futur ha de ser servidora, que fa que qualsevol gest estigui pensat en benefici dels ciutadans.

Rajoy és heroic?

És un exponent de la política heroica, poc permeable i molt fundada sobre el principi de la duresa de l’Estat en què la legalitat és un fonament tan profund que les aspiracions de la gent no tenen importància.

¿El fet que la política catalana sigui aspiracional no ha creat una expectativa que pot acabar decebent la gent a l’hora de la veritat? Per exemple, el desastre de Rodalies no sabem si estaria resolt si Adif la gestionés la Generalitat.

Sí que ho sabem, però el relat de l’Estat influencia molt perquè ens pensem que no ho sabem. En tenim exemples, com la Mancomunitat, de voluntat modernitzadora. L’europeisme espanyol es va inventar a Catalunya, que és on es va votar amb més convicció la Constitució del 78. Els Jocs Olímpics van ser un exemple d’empenta política... Hi ha la dita que els catalans de les pedres en fan pans. El relat d’aquí és que als catalans no se’ls pot deixar sols, perquè es divideixen de seguida.

Diu que l’Estat pensa més en la unitat que a servir els ciutadans. ¿No hi ha el risc d’estar cometent el mateix error, però canviant la unitat per independència, i abandonar la voluntat de servir?

Al contrari. Jo no sé separar la meva voluntat de votar independència de desplegar una societat més justa, democràtica i pròspera.

Però això serà demà. Mentrestant?

És que avui no pot ser-ho. Els governs ho han intentat, però sense mitjans no és possible.

Diu que l’independentisme és majoritariament racional, però ¿a mesura que puja la temperatura política no s’apel·la més a les emocions a una banda i altra?

No ho crec. És normal que si t’estan tot el dia posant dificultats… Però no. El Procés té a veure amb la voluntat de tenir una societat millor i afrontar un futur que serà complicat. És racional, no emotiu.

La voluntat de trencar l’ statu quo és majoritària a Catalunya i molt minoritària a Espanya. ¿Com lliga això amb la seva afirmació que Espanya sense Catalunya milloraria?

La societat espanyola haurà de refer el sistema institucional, mirar-se al mirall. Al darrere d’això hi ha un potencial de millora enorme a Espanya, que no s’aprofita prou perquè està governada per un mal estat. Espanya té capacitat per projectar-se a l’exterior, té una capital molt potent com és Madrid...

Però això ja ho té ara.

Sí però amb les institucions inadequades. Si Catalunya marxa haurà de refer la seva estructura. Es refarà a si mateixa.

stats