El front d'esquerres de Rufián i Tardà que no garanteix la victòria

BarcelonaNo sembla que ara per ara estigui quallant la idea del front electoral d’esquerres que intenten impulsar Gabriel Rufián i Joan Tardà. La mateixa direcció d’ERC l’ha descartada, i també han posat aigua al vi des d’alguns dels partits als quals el tàndem republicà apel·la, com els comuns, Sumar i la CUP. Beneficiaria les esquerres aquesta unitat electoral?

En un moment de desil·lusió generalitzada entre els votants –fàcilment constatable a les enquestes, més enllà del CIS– i quan l’extrema dreta creix a la demoscòpia i a les urnes, invocar un front republicà no és trivial. El gran exemple a Espanya és aquell front popular de les esquerres del 1936, que va guanyar les eleccions per acabar amb el govern de dretes, pocs mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil. Llavors fins i tot el PSOE va participar d’una coalició que ja es va presentar com una disputa entre dos blocs ideològics. Però ni molt menys totes les experiències d’unitat electoral acaben sent exitoses a les urnes.

En la història recent de Catalunya, la gran experiència d’unitat la va representar Junts pel Sí, una coalició electoral entre Convergència i ERC, els dos grans partits independentistes. Van omplir els mítings i van generar il·lusió entre una part important de l’electorat, però es van quedar lluny de la majoria absoluta per la qual s’havia creat aquell instrument. Els 62 escons amb què van guanyar els comicis del 2015 van representar, de facto, una pèrdua de 9 diputats respecte als comicis del 2012, quan ERC i CiU per separat, se’n van emportar 71. La gran beneficiada va ser la CUP, que va pujar de 3 a 10 diputats gràcies a les reticències a votar CDC d’una part dels votants d’Esquerra.

Incentius electorals

El sistema electoral i, en especial, la mida de les circumscripcions són rellevants a l’hora de configurar una candidatura. Com més petites siguin, menys proporcionals i, per tant, més incentius hi ha per a les coalicions (és a dir, per presentar menys candidatures). En la repetició electoral del 2016, Podem i Esquerra Unida es van aliar pensant que creixerien exponencialment i es van trobar que guanyaven només un diputat (i que perdien un 3% dels vots). Il·lusionar el votant sembla ara l’incentiu per a Rufián i Tardà, més enllà dels resultats que aconseguís aquest front d’esquerres que, per cert, a Catalunya ja va existir entre el 2000 i el 2011 en les eleccions al Senat. El sistema electoral majoritari que hi ha a la cambra alta sí que ho feia recomanable.

Els detalls de la setmana

Per Nadal, els polítics fan balanç de l’any des dels governs, com Sánchez, Illa o els presidents autonòmics; des de l’oposició –Feijóo o Puigdemont, tot i que el líder de Junts el fa com a 130è president– i també des d’Òmnium i l’ANC. Enguany se’ls hi ha sumat un nou company: el missatge de Paco Camps, gravat amb mòbil i amb poca llum, que busca tornar a la primera línia al País Valencià.

Durant l’any 2025, la notícia que més va interessar els lectors de la secció de Política de l’ARA va ser la que explicava la proposta per privatitzar les pensions de Sílvia Orriols; seguida dels àudios que col·leccionava Koldo García sobre el Procés; del diputat balear de Vox que defensa el català, i d’un parell de referències a Ada Colau i a Concepció Veray, la delegada del govern andalús a Catalunya.