La geometria variable era cosa de Convergència i Unió
El Govern acaba de pactar dues de les iniciatives probablement més importants de la legislatura amb dos socis diferents, i cap d’ells és independentista
El 2010, a la tercera, Artur Mas va aconseguir recuperar la presidència de la Generalitat per a Convergència i Unió. Amb 62 diputats va ser el vencedor clar d’aquells comicis, tot i que es va quedar a sis diputats de la majoria absoluta. És a dir, es va veure obligat a fer allò que costa tant als polítics però que cada cop és més inevitable: pactar. Per a la investidura es va trobar amb la mà estesa del PSC, la segona força de la cambra. A canvi, CiU es va comprometre a complir 18 punts, tot i que, ja se sap com van aquestes coses, al final els socialistes es van acabar queixant que la majoria s’havien quedat en simples paraules. Per als dos pressupostos que va tirar endavant aquella legislatura, CiU va confiar en el PP, malgrat que la majoria absoluta dels populars a l’Estat aviat va començar a enrarir les relacions. I encara va sumar un altre soci clau en la part final del mandat: amb ERC es va comprometre, just abans de dissoldre el Parlament, a convocar un referèndum d’autodeterminació en la següent legislatura.
A aquell intercanvi de socis en funció del moment o del tema se li va dir geometria variable, i Mas i el seu govern no van dubtar en fer gala de la seva capacitat d’arribar a acords a banda i banda de l’arc parlamentari. A CiU només li va durar dos anys. A partir del 2013 va ser exclusivament ERC el soci que va tenir al costat en els moments clau. Li va passar el mateix a Carles Puigdemont amb la CUP i, encara amb més dificultats, a Quim Torra en la passada legislatura. Han passat set mesos des que Pere Aragonès va ser investit president, i des del primer moment s’ha evidenciat que no tindrà un mandat fàcil. Sense soci estable, ha de suar per tirar endavant cada projecte i els problemes sovint comencen a casa, quan ERC s’ha d’entendre amb el seu soci de govern, JxCat. Però també ha quedat clar durant aquests mesos que a poc a poc es van movent les trinxeres que els partits havien cavat durant els anys més intensos del Procés.
El Govern acaba de pactar dues de les iniciatives probablement més importants de la legislatura amb dos socis diferents, i cap d’ells és independentista. Dijous es va acabar de formalitzar a l’hemicicle del Parlament l’acord pressupostari amb els comuns i, quan només havien passat unes hores, el PSC, ERC i JxCat anunciaven un acord global per desbloquejar organismes com el Síndic de Greuges i el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La CUP ara està focalitzada en “desestabilitzar” l’executiu, però sense els anticapitalistes no hi hauria hagut investidura. Sembla, doncs, que torna la geometria variable, malgrat que Aragonès insisteixi que el seu soci prioritari és la CUP. Això pot permetre al Govern tenir diverses opcions a la recambra tenint en compte, esclar, que els objectius seran més dispersos del que ens havíem acostumat a veure els últims anys.
EL DETALL
Les aliances electorals sovint fan engreixar els noms de les candidatures. Quan, a més, canvien sense que hagi passat prou temps per consolidar-les, és normal que es produeixin confusions. Aquesta setmana al Parlament les dues vicepresidentes de la mesa, una d’ERC i l’altra del PSC, debatien si la CUP ara es diu també Un Nou Cicle per Guanyar o si continua amb el Crida Constituent del 2015.
El PP va pensar que la millor trolejada que podia fer-li al PSOE (i als partits independentistes) era votar a favor d’una esmena de protecció a les llengües minoritàries al Senat i així ajornar per uns dies l’aprovació definitiva dels pressupostos de l’Estat. Mentre el senador del PP Javier Maroto xerrava amb periodistes, el president del Senat, el socialista Ander Gil, va voler jugar-hi una mica: “Bona tarda, boas tardes ”.
