La guerra bruta i la voluntat d’un poble

El cartell messiànic d’Artur Mas amb els braços estesos i el lema “La voluntat d’un poble” -que ràpidament molts van comparar amb Charlton Heston a Els deu manaments - van ser els primers protagonistes d’una campanya precipitada. La primera gran manifestació de l’ANC per la Diada i el cop de porta de Mariano Rajoy -ja a la Moncloa- al pacte fiscal que propugnava CiU van conduir Mas a convocar eleccions anticipades buscant una majoria absoluta que alguns dels seus assessors li xiuxiuejaven a l’orella que tenia assegurada i que li havia de servir per deixar enrere definitivament els acords amb el PP d’Alícia Sánchez-Camacho, que l’havien sustentat en el primer mandat.

La ressaca del tripartit havia canviat els candidats d’ERC i el PSC -Oriol Junqueras afrontava les primeres eleccions catalanes al capdavant dels republicans i els socialistes ho fiaven tot a Pere Navarro-, i el debat sobiranista començava a monopolitzar la discussió política de la mà de l’aposta de Mas per celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya en la legislatura següent i els avisos de Mariano Rajoy, que ja començava a tirar de metàfores apocalíptiques i a parlar de “cops d’estat”.

Una majoria més petita

El gir independentista de CiU faria que aquella fos també la campanya del descobriment de la guerra bruta i les clavegueres de l’Estat. Un informe de la policia publicat per ElMundo que apuntava l’existència de comptes lligats a Mas i Jordi Pujol a Liechtenstein i Suïssa sacsejaria la cursa fins al 25-N. L’escàndol -que va acabar amb una querella de Mas contra el diari- obligaria Pujol a entrar en un míting a Granollers en què va carregar contra l’Estat, ho va negar tot i va comparar la situació amb la viscuda a principis dels 80 amb el cas Banca Catalana.

L’ombra de sospita va acabar de llastar les opcions d’un Mas a qui les retallades del seu primer mandat també havien passat factura. El malestar per la crisi es deixava notar i a només 10 dies dels comicis la campanya s’aturava un dia -només el PP va continuar amb els seus actes- per la celebració d’una vaga general. Al final, la majoria “excepcional” van ser 50 diputats -12 menys que el 2010- i un pacte amb ERC per mantenir l’estabilitat d’un executiu que acabaria fent el 9-N.