Una Catalunya independent tindria el mateix sistema educatiu que ara? Respondre aquesta pregunta suposa posar molts elements sobre la taula. Els partidaris de la independència de Catalunya defensen que amb un estat propi la capacitat de decisió de la Generalitat seria total i, per tant, serviria per prendre totes les decisions que ajudin a millorar el sistema educatiu català. De fet, les iniciatives que ha tirat endavant el govern del PP en els últims anys han fet que la Generalitat s’hagi posat les mans al cap per denunciar, per exemple, els recursos contra el currículum competencial o la posada en risc del model d’immersió lingüística que s’ha aplicat a les escoles catalanes des de la recuperació de l’autogovern. Els detractors de la independència, però, hi veuen inconvenients, i un dels arguments que utilitzen és la incertesa que plana en la situació en la qual quedaria una Catalunya independent a nivell internacional. ¿Els estudiants perdrien la possibilitat d’optar a les beques Erasmus? El debat sobre quin sistema educatiu hauria d’assumir Catalunya no és nou, però la possibilitat de triar sobre independència sí o no ha fet tornar-lo a posar en un primer pla.

MÉS CAPACITAT DE DECISIÓ

Amb un estat propi, els independentistes defensen que Catalunya tindria plena sobirania per decidir quin tipus de polítiques educatives desenvolupar, els recursos a destinar-hi, la selecció de professorat o les ràtios. Actualment, a la societat catalana existeix un consens sobre les finalitats que ha de tenir l’escola, que segons el president del Centre Unesco de Catalunya, Eduard Vallory, és “transversal”. Vallory, de fet, defensa que aquesta situació no és nova, sinó que en els anys de la Mancomunitat i la Generalitat republicana ja existia aquest consens. Davant d’aquesta situació, planteja que la independència hauria de servir per articular de forma més efectiva aquest consens que existeix a la comunitat educativa catalana i que, en canvi, l’estat espanyol “ha sigut incapaç” de crear. Aquest consens es plasma en la defensa de l’escola com un entorn que ha d’afavorir “el ple desenvolupament i la formació integral de la persona”, però Vallory critica que la legislació espanyola ho ha establert però mai ho ha acabat posant a la pràctica.

Així, el professor de pedagogia internacional de la Universitat de Barcelona, Enric Prats, explica que una República Catalana podria sentir-se “responsable del que fa”. Vallory, per exemple, explica que gràcies al consens existent els canvis serien molt més fàcils de desenvolupar i es podria arribar a un sistema educatiu “de primer nivell” i “equiparable” a països de referència de tot el món. De fet, Vallory denuncia que Catalunya aposta per l’escola com una institució autònoma, amb un projecte educatiu propi i amb un professorat vinculat, però que el “model burocràtic espanyol” hi posa obstacles.

Segons els partidaris de la independència, doncs, Catalunya tindria més autonomia, però Prats avisa que també dependrien d’ella mateixa els recursos que s’hi destinen. La Generalitat dedica gairebé un 3% del PIB a educació, tot i que la llei d’educació de Catalunya (LEC) estableix que s’hauria d’arribar fins al 6%, la mateixa xifra que els països nòrdics.

REFORMAR EL MODEL DINS L’ESTAT

L’aposta perquè Catalunya continuï dins l’estat espanyol també té ferms defensors en l’àmbit educatiu, alguns d’ells, però, esmenen l’actual model i aposten per un canvi en aspectes com la immersió lingüística. Així ho han defensat partits com Ciutadans, que aposten decididament per un model trilingüe que, asseguren, afavoriria que els alumnes catalans tinguessin un domini equitatiu de català, castellà i anglès. Però en les tesis contràries a la independència també s’hi afegeixen els arguments sobre en quina situació quedaria Catalunya internacionalment. Si quedés fora de la Unió Europea, ¿suposaria que també quedaria, per exemple, fora d’optar a les beques Erasmus o del reconeixement internacional dels títols? Uns aspectes que serien temporals o no, segons les negociacions que es duguessin a terme pel reconeixement de Catalunya com a estat i del seu reingrés a la Unió Europea.

Tot i que partits com el PP apostin per estendre l’actual model educatiu espanyol a tots els territoris de l’Estat, hi ha també sectors que defensen un canvi en el model de gestió de l’Estat sobre el sistema educatiu, per tal de donar més flexibilitat i que cada territori es pugui adaptar a la situació real en què es troba. Una tesi que defensa el professor Enric Prats, que també explica que una Catalunya independent també trobaria “limitacions” en la seva capacitat de decisió, com qualsevol estat del món, que són fruit de factors externs com “l’economia internacionalitzada” o també “l’adquisició de coneixement que va més enllà de l’escola”, però també interns, ja que explica que no es pot “muntar un sistema des de zero, perquè hi ha unes dinàmiques que ja estan consolidades”. Per això, Prats defensa que encara hi ha aspectes que la Generalitat no ha acabat de desenvolupar, com ara atorgar “més funcions al món local” o desenvolupar “l’institut-escola” de 3 a 16 anys en l’àmbit públic. Per això, Prats avisa que la qualitat del sistema educatiu català no només depèn de la constitució d’una nova República Catalana.