Hauria celebrat Candel els 50 anys d’‘Els altres catalans’ a Palau?
BarcelonaSom al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i es fa inevitable preguntar-se si a Candel li hauria agradat aquest lloc i que s’hi homenatgés els 50 anys de la publicació d’ Els altres catalans. És el punt de partida d’un any en què es recordarà la seva figura amb diferents actes i, fins i tot, amb una obra de teatre. Estem envoltats de presidents i autoritats diverses. Els actuals, Mas i De Gispert, els anteriors Montilla, Rigol i Pujol, i una col·lecció de consellers. Detecto també la presència del comissari Miquel Calçada, de la Núria Feliu, la Isabel Clara-Simó, en Justo Molinero i, a la darrera cadira de l’última filera, en Loquillo. Fins i tot han fet acte de presència dos militars espanyols d’una certa graduació. Potser ni s’han adonat que la cortina negra que tapa el retrat del rei Joan Carles segueix fent aquesta funció.
En els parlaments tothom destaca la vigència del missatge de Candel, la importància de la seva obra, i la seva bonhomia i senzillesa. Salvador Cardús va més enllà i diu que és “un dels 10 personatges catalans més importants del segle XX”. Comença en Jaume Sobrequés, que, amb aquell aspecte de savi despistat que es perd dins del seu propi museu, elogia el servei que Candel va fer al país recordant que considerava que ser català “era bo per als fills dels immigrants i no exigia cap renúncia identitària”. Un missatge que podria anar adreçat a les senyores Chacón i Camacho, tan amoïnades pel passaport dels seus fills.
Abans del ferro gros, és a dir, dels parlaments de Jordi Pujol i de Salvador Cardús, és el moment de descobrir el cartell commemoratiu de Joan-Pere Viladecans. Li cedeix l’honor a Artur Mas, com si no volgués fer néixer la seva obra a la vista de tothom, però, després d’uns moments de vacil·lació, el president convenç l’artista perquè ho faci. Així descobrim una forma circular feta de traços negres situada al centre, on convergeixen un total de 10 fletxes blaves que assenyalen la figura.
És l’hora de l’expresident Pujol i ja avisa que, per qüestions de temps, s’ho ha hagut de preparar, de manera que el seu parlament no li sortirà tan bé com quan improvisa. I té raó. Pujol critica la manca de bones polítiques d’immigració de la UE tot presumint que a Catalunya en tenim. També parla de “convivència inclusiva”, utilitzant un adjectiu que no havíem sentit des del pacte de la pregunta de la consulta.
Salvador Cardús, el doctor Cardús, tal com el presenten, tira més cap al seu negociat, l’anàlisi sociològica. Fa una metàfora del que podria ser una part de l’ascensor social en recordar el pas de Candel de les barraques al Palau de la Generalitat en 50 anys, “demostració d’un èxit del projecte de país”. Cardús també reclama que si aquest fos un país normal, Candel “hauria de formar part dels clàssics internacionals”, i recorda que quan Els altres catalans es va publicar se’n van vendre 30.000 exemplars en tres setmanes.
Capaç de soldar un poble
Artur Mas tanca l’acte llegint una carta d’agraïment dels fills, Maria i Francesc, en què disculpen la seva absència. El president compara l’escriptor homenatjat amb Nelson Mandela per la seva capacitat de “soldar un poble”. I quan ja sembla que anàvem a marxar a casa sense cap referència al Procés, Mas aprofita un fragment del treball de l’escriptor en què proclamava que els “altres catalans estan cridats a una curiosa tasca, la revaloració de Catalunya, perquè així s’haurà salvat un cop més”. Mas avisa que seria un missatge a tenir en compte per a aquells que parlen de “divisió” a Catalunya.
Els d’ICV no volen fer acte de presència per protestar per “la manca de pluralisme” i pel perfil dels ponents. Per això em crida l’atenció la presència de David Fernàndez, de la CUP, que, tot i renunciar al tractament d’Il·lustre, s’ha trobat la denominació a la cadira. El diputat recorda que al seu partit no agraden aquesta mena d’actes institucionals, però que avui han fet la segona excepció de la història. La primera, al centenari de Soler i Barberà, i la segona, pel Candel: “El Paco es mereix que hi siguem”.
En acabar saludo Joana Gardés, vídua de l’homenatjat, i li pregunto si al Paco li hauria agradat aquesta solemnitat. La resposta, digne de l’homenatjat: “Potser hauria dit: « Iros a hacer puñetas todos », perquè el Paco era així”. Agraïda perquè la sala estava a vessar i contenta pels elogis, té molt clar que l’escriptor s’estaria rebel·lant contra les conseqüències de la crisi. “Almenys abans tenien barraques, ara ni això, els fan fora de casa”. Fa de mal preguntar què pensaria del procés, tot i que Gardés m’explica que la denominació d’“un sol poble” va en la línia del camí emprès.
