Estefanía Molina: "Hi ha un malestar creixent que no sabem com es vehicularà"

BarcelonaLa periodista i politòloga Estefanía Molina (Igualada, 1991) ha aconseguit fer-se un lloc entre els comentaristes polítics de Madrid. A El berrinche político (Destino) repassa com ha canviat el mapa polític espanyol entre 2015 i 2020.

Com podríem traduir aquest berrinche polític?

— En català seria emprenyada o rebequeria. I ve a definir una mica el que ha quedat després del 2015, quan el bipartidisme entra en crisi i apareixen nous actors polítics. Com s’han materialitzat aquells anhels?

I com ho han fet?

— El sistema ha canviat, però a la gent no li agrada. És crònic: no ens agrada el sistema, el sistema canvia, però ara no ens agrada. I aquesta cronicitat és cada vegada més ràpida. La diferència és que el 2015 hi havia il·lusió i esperança, però la pròxima vegada pot ser que es canalitzi en negatiu. S’estén la sensació que les institucions no fan bé el seu paper, i això és perillós.

Assistirem a nous populismes?

— Assistirem a pulsions nihilistes cap al sistema en formes que no havíem vist mai. Per exemple el cas Ayuso. Per què triomfa? Ayuso diu a la gent: "Tu passa de tot, tu sigues lliure, no facis cas de les etiquetes, dels relats..." I això entronca molt bé amb aquest cansament amb el sistema i amb la política com a relat. I per això la resposta és: "Votem algú que ens diu que l’important és la cervecita". És una resposta banalitzadora. També pot ser que veiem una resposta subversiva. El que està clar és que hi ha un malestar creixent que no sabem com es vehicularà.

Tant Podem com Cs en un principi intenten superar l’eix esquerra-dreta. Però ara tenim les dues Espanyes de sempre.

— És el que en dic bibloquisme. Una de les frustracions d’aquest període és que podria haver-hi un sistema de pactes creuats. Però per què el multipartidisme ha desembocat en dos blocs? Un motiu és per la tradició del tornisme, ara manes tu ara mano jo, que està molt arrelada. Per això va ser tan traumàtica l’abstenció del PSOE perquè governés Rajoy.

Quin balanç fas de la irrupció de Podem i Ciutadans?

— Hi ha un moment en què tots dos es dediquen a capitalitzar els errors del bipartidisme, i això els porta a adoptar postures intransigents. Per la seva part, els dos grans partits van pensar que si la gent identificava el multipartidisme amb embolic, els tornaria a votar. I d’aquí les successives repeticions electorals que anaven reforçant el bipartidisme.

Rivera sí que té l’oportunitat de crear un espai capaç de pactar a banda i banda, però fracassa. I els seus vots se’n van tots al PP. No existeix el centre a Espanya?

— En el seu moment la construcció del relat de Cs va ser potent, però fixa’t que en la història d’Espanya les experiències centristes sempre venen de la dreta. El més potent del seu relat era aquesta idea d’Espanya més uniformista, de no pactar amb els nacionalistes, i això és de dretes. Per això, quan apareix Vox Cs queda desdibuixat, perd les seves banderes.

Ciutadans tenia un discurs que deia que el nacionalisme espanyol no existeix. I llavors apareix Vox.

— Jugaven amb la idea de ciutadania, però en el moment en què apareix Vox, que és clarament nacionalista, i tu estàs més a prop d’ells que del PSOE, el teu relat es trinxa.

Com interpretes la irrupció de l’extrema dreta?

— Introdueix un component que és contraintuïtiu, i és que a priori cap ciutadà s’identificaria amb el retrocés, en drets per exemple. Abans crèiem que la gent sempre volia avançar, però també hi ha la pulsió de replegar-se. I li diu a la gent: "Ja pots opinar sense el jou del que és políticament correcte".

La presència de Vox i Cs ha tingut un impacte en el PP.

— Sí, per exemple, ara la dreta ja no pot pactar amb els partits nacionalistes, i això és un canvi brutal de paradigma. El PP necessita arribar als 175 escons amb Vox si vol governar. El PNB ja no pot entrar en un pack amb Vox. 

És que ara el PP no pot pactar res ni tan sols amb el PSOE. I les institucions estan bloquejades.

— Tinc la sensació que PP i PSOE estan cada cop més separats. I això genera el perill d’un cert revengisme, lleis de part com la que volien fer PSOE i Podem per desencallar l’elecció del CGPJ.

Sánchez és el gran protagonista d’aquest període.

— Sí, tot gira al voltant d’ell. Mai el PSOE ha funcionat com un partit tan centralista com ara. En canvi, el PP fa discursos regionals: a la madrilenya, a la gallega, a l’andalusa... Com el PSOE de fa 20 anys.

¿A Catalunya també hi ha malestar amb la manera com ha anat el Procés?

— La gent ha consumit relats, i ara es pregunta en què li ha canviat la vida. La gent ha volgut creure, sigui la independència o la nacionalització de la banca, i ara ha vist que no és tan fàcil. Però la gent volia participar, ser protagonista i no només votar cada quatre anys.