Independentisme i feixisme: quan l'Estat se sent amenaçat

BarcelonaEls fets de la tardor de l’any 2017 a Catalunya van demostrar cruament fins on està disposat a arribar l’Estat quan se sent amenaçat. Aleshores els poders estatals van remoure cel i terra per combatre un moviment, l’independentista, que discutia la unitat d’Espanya amb la convocatòria del referèndum de l’1-O. Vam veure de tot. Les clavegueres funcionar sense escrúpols; la judicatura actuar preventivament i sense aturador; una ofensiva mediàtica que dia sí i dia també alertava del risc d’una Catalunya aïllada d’Europa si s’independitzava; empreses canviant la seu social escudant-se en la inestabilitat, i, fins i tot, les Corts espanyoles aprovant la intervenció d’una autonomia.

Tot aquest arsenal de mesures contrasta avui amb la tebior amb què es reacciona al reguitzell de pactes del PP amb Vox. M’explicaré amb l’exemple més clar: el del País Valencià. Des de fa una setmana sabem que l’extrema dreta governarà la Generalitat de la mà del PP. I sabem també que el seu vicepresident serà un Vicente Barrera que, més enllà de la condició d’extorero amb què els mitjans l’han caricaturitzat, té un tret distintiu que ens hauria de preocupar més: fa obertament apologia del feixisme. I, tanmateix, ningú ha mogut peça.

Una pregunta lícita a fer-se ara és si les empreses que el 2017 van marxar de Catalunya cap al País Valencià –CaixaBank o el Banc Sabadell, per exemple– no es plantegen ara tornar. ¿No genera inestabilitat una autonomia governada per l’extrema dreta? ¿Per partits que promouen postulats que xoquen frontalment amb Europa i que, per tant, poden implicar sancions milionàries? ¿Quina cara farà un empresari alemany que demà vulgui invertir al País Valencià quan sàpiga que el vicepresident es debatia entre anomenar el seu cavall Caudillo o Duce? Però el País Valencià és només un exemple. ¿Què passarà si, com tot sembla indicar, és un govern de PP i Vox qui acaba dirigint Espanya? ¿Hi haurà comunicats dels lobis econòmics alertant del risc d’un acord d’aquestes característiques, com tants se'n van fer durant els dies àlgids del Procés?

Però no només el món econòmic es manté en silenci aquests dies. Al món local, els pactes entre PP i Vox ja estan alimentant alguns monstres. A Nàquera, al Camp de Túria, tots dos partits han acordat vetar la bandera LGTBI als edificis municipals i substituir les concentracions contra la violència masclista per concentracions de condemna a “tota la violència” sense que per ara la judicatura hagi mogut un dit. La conclusió, si han arribat fins aquí, és senzilla. A diferència del que passava amb l’independentisme el 2017, ara no sembla que l’Estat estigui actuant amb l’auge de Vox com si al davant hi tingués una amenaça. Algú escrivia aquests dies –i em perdonaran, però no he aconseguit recordar qui ho feia– que, a diferència d’altres països, a Espanya l’extrema dreta no era un moviment nascut des de les perifèries de l’Estat, sinó des del seu propi interior.