Per què ja no ens escandalitza sentir "fill de puta" en política?

Barcelona"Fill de puta". Una veu es va alçar entre els participants del míting que el PSOE va fer a Terol en la recta final de la campanya electoral a l’Aragó. L’autora, Belén Navarro, regidora del PP a Vallanca, un municipi de 128 habitants del Racó d'Ademús, i la diana de la seva ira, el president espanyol, Pedro Sánchez. Tot i la indignació que van expressar els socialistes i també Sumar, que van reclamar al PP que destituís la regidora, l’exabrupte no és nou, sinó hereu del famós "m’agrada la fruita", que abanderen els populars de la mà de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Unes ofenses que ja gairebé ni escandalitzen en una política cada cop més avesada a la desqualificació.

L’insult, de fet, ha passat a ser cada cop més habitual en política. Des de Vox, Santiago Abascal ha donat un tomb a aquesta dinàmica, i ha deixat fora de l’equació la mare de Sánchez: "La mare no en té cap culpa, jo prefereixo anomenar-lo xulo putes", va dir en un míting recent, mentre de fons els simpatitzants de Vox insultaven obertament el líder del PSOE. El president dels Estats Units, Donald Trump, és un dels màxims exponents de l’ús de les desqualificacions personals per fer política: titlla periodistes, majoritàriament dones, de "porquetes" i "estúpides", es refereix als seus antics rivals a la Casa Blanca com a "dèbil" i "patètic", en el cas de Joe Biden, o "ximple" i "mandrosa" en el cas de Kamala Harris, i descriu com a "animals" i "violadors i criminals" els immigrants.

Un altre exponent d’aquesta manera de fer política és el president argentí, Javier Milei. Un informe del Fòrum de Periodisme Argentí de principis d’any ha difós que, des de la seva assumpció del càrrec, el desembre del 2023, Milei ha publicat més de 16.800 missatges amb insults a la xarxa social X, i ha coincidit els pics d’aquests missatges amb anuncis econòmics clau, fet que demostra que el conflicte i l’agressió funcionen com a eines de viralització.

En conversa amb l’ARA, Marc Guinjoan, doctor en ciències polítiques i socials i professor lector a la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma que fins fa poc no era habitual el recurs de l’insult. "Això comença a canviar amb l’arribada dels partits populistes, però sobretot amb els partits populistes d’extrema dreta, que capitalitzen i mobilitzen més aquest tipus de discurs". Són partits, explica, que rebutgen la correcció i recorren a l’insult com a recurs polític. Segons Guinjoan, el seu discurs de crisi i amenaça lliga amb el de bons contra dolents, el del poble contra les elits corruptes: "La demonització del rival no només és possible sinó que funciona".

Els bons i els traïdors

Seguint la teoria de la polarització afectiva desenvolupada per Shanto Iyengar, politòleg estatunidenc i professor de ciències polítiques a la Universitat Stanford, l’insult no busca convèncer ningú del bàndol contrari, sinó que el seu objectiu és purament identitari. Reforça la cohesió del grup propi a través del menyspreu de l’altre. Així doncs, l’elector no vota tant per amor al seu partit com per odi al rival, i l’exabrupte es converteix en el combustible perfecte per aquest odi. El populista necessita l’insult per definir qui és el “poble veritable”, recorda Iyengar. Així, a l'insultar periodistes, jutges, presidents o minories, el líder està traçant una línia moral en la qual els que estan amb ell són els “bons” i la resta són traïdors.

Tot i que el fenomen s’ha de “circumscriure moltíssim a l'àmbit de partits populistes d’extrema dreta”, com recorda Guinjoan, l’insult no és només patrimoni seu. El ministre més actiu a X, Óscar Puente, per exemple, es va referir a l’agitador ultra Vito Quiles com a “sac de merda”, i el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha definit en diverses ocasions l’expresident valencià Carlos Mazón com a “psicòpata”. Sigui com sigui, no és un llenguatge habitual fora dels partits ultres i, per això, fins i tot dins el PP van sortir ràpidament veus criticant els insults a Sánchez de la seva regidora i al seu dia també es va voler suavitzar l’afició a la fruita de la presidenta madrilenya.