El Descrèdit de la corona
Política 22/04/2022

Ja no es fan súbdits com els d’abans

Laurence Debray presenta a Barcelona una biografia del seu "admirat" Joan Carles I

3 min
Laurence Debray ahir al Círculo Ecuestre de Barcelona.

El desig de validació no és mai un bon conseller, però si a sobre l’has d’anar a buscar a fora, tot anirà malament. A Catalunya ho podem entendre molt bé aquests dies en què els intel·lectuals més destacats a qui l’independentisme es va afanyar a regalar tertúlies i columnes pel fet de ser espanyols que donaven suport a la causa catalana, ara van a ritme de quatre tuits pro Putin per hora. O sigui que no podem culpar la bona gent del Círculo Ecuestre d’haver convidat l’escriptora, guionista i directora francesa Laurence Debray a presentar Mi rey caído, el tipus de biografia de Joan Carles I que cal esperar d’algú que s’autodefineix com a “admiradora del rei”. Són dues variants del conegut efecte excusatio non petita, accusatio manifesta, que ens recorda que com més lloances es demanen, més vacil·lació es vol amagar. A jutjar pel nivell d’idolatria exhibida al carrer Tusset, la inseguretat dels defensors de la Corona espanyola deu ser monumental.

És la mateixa inseguretat que va fer que Televisió Espanyola tingués el documental escrit i dirigit per Debray guardat durant anys al calaix. Construït a partir d’una entrevista de cinc hores en què el Borbó repassa els greatest hits del seu regnat mentre mira els vídeos corresponents en una pantalla, Yo, Juan Carlos I, rey de España és un testimoni no volgut de la buidor de Joan Carles, que, malgrat ser agombolat per totes les musiquetes sentimentals del món i un guió-massatge que no posa en qüestió res del que diu, és incapaç de presentar la seva pròpia història com res més que una tirallonga de cessions, inèrcies i fugides endavant sense cap substància ètica.

Dins d’aquest paradís joancarlista, el més trist de l’acte va ser que Debray no va fer la sang que el públic havia vingut a buscar, malgrat respondre exactament tot el que s’esperava, des que “la Transició va ser un miracle” i el rei “el motor del canvi democràtic” fins que manca celebrar “la grandeur espanyola” (sic). Perquè, a diferència dels sospitosos habituals com ara Mario Vargas Llosa, Cayetana Alvárez de Toledo o Alfonso Guerra, Debray repetia la lliçó amb un to neutre sense eslògans vistosos.

La gràcia és que Debray és el producte d’allò que el rei representa millor: posar la unitat de la nació per davant de la qualitat democràtica. Filla de l’elit francesa, Debray és el producte del país que ha donat nom a la noció de xovinisme, un dels projectes d’esclafament d’identitats i llengües perifèriques més reeixits de la Modernitat. És a dir, del que molts sospiren per Espanya. El millor resum de tot plegat va ser quan, al preguntar-li pel costat fosc de Joan Carles, Debray va respondre: “El seu principal error ha estat no entendre els nous valors del segle XXI, com ara la premsa dura, la transparència o les xarxes socials. Ningú es va atrevir a dir-li que coses que es feien abans ara ja no es fan”. En altres paraules, la cohesió nacional no s’ha de basar en un debat públic sobre la veritat, sinó en l’oblit. Potser per això, l’únic moment en què la sala va esclatar amb una rialla d’aprovació va ser quan Debray va elogiar “la dignitat de la reina Sofia”, a qui va posar com a exemple, perquè “ja no es fan dones així, capaces d’aguantar-ho tot”.

stats