Política 04/03/2019

Joan Tardà, l'afable número dos, convertit en icona de l'independentisme a Madrid

El portaveu d'ERC al Congrés plega després de 15 anys

Dani Sánchez Ugart
3 min
El portaveu d'ERC al Congrés, Joan Tardà, durant el debat d'investidura. EFE

MadridDe verb contundent i aspecte imponent, Joan Tardà diu adeu a 15 anys al Congrés de Diputats en els quals ha aconseguit convertir-se en el referent de l'independentisme a Madrid. Etern número dos a les llistes, tot i el seu escàs afany de protagonisme el republicà va acabar comandant el grup parlamentari, gràcies a la seva experiència i coneixement de les dinàmiques parlamentàries. Les frases més punyents de qui va liderar la llista d'ERC a les últimes eleccions espanyoles, Gabriel Rufián, van quedar en un segon pla, i li van donar el paper de portaveu adjunt. Abans ell havia fet el rol de Rufián sota el comandament de Joan Puigcercós, primer, i Joan Ridao i Alfred Bosch, després.

Tardà, de 65 anys, s'ha cuidat molt en els tres lustres que ha habitat al Congrés per traslladar un missatge que apel·lés els republicans de tots els pobles ibèrics. De fet, es va formar políticament a la Transició a les files del PSUC, d'on va marxar el 1976 per l'acceptació que va fer el partit, a través del PCE, de la monarquia, tot i que encara va participar en les llistes del partit a les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, a Cornellà de Llobregat, on va néixer i on encara avui resideix.

El 2004 va deixar l'acta de regidor al consistori, on havia tornat el 1992, ja amb ERC, per formar part del grup parlamentari republicà al Congrés, i des d'allà va reobrir debats que l'esquerra espanyola havia maldat per posar en primera línia. El seu passat en la lluita antifranquista va ser determinant en l'aposta del diputat Tardà per fer bandera de la lluita per la memòria històrica, anant més enllà que els equivalents republicans d'ERC a la cambra, com IU, primer, i Podem, més recentment, amb qui mai ha amagat la proximitat. La lluita per la memòria de Tardà s'explica també per la seva trajectòria vital. Fill de republicans, la seva família va patir l'exili, i el seu avi va ser alcalde de Cornellà per ERC durant la Segona República.

L'arribada de Tardà al Congrés coincideix amb la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions. Com recorda Puigcercós en el pròleg de l'últim llibre de Tardà ('Proceso hacia la independencia', d'El Siglo), Tardà va titllar de "bienni progressista" els primers dos anys de Zapatero al poder. Eren temps de col·laboració entre republicans i socialistes tant a la Generalitat com a la Moncloa, que van començar a ranquejar amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, pactat finalment per Mas i Zapatero, davant l'oposició d'ERC, i més tard retallat pel Tribunal Constitucional.

Sempre a l'esquerra d'Esquerra, no sempre seguint el guió marcat, i de vegades incòmode per als presidents del Congrés (són incomptables les vegades que li han cridat l'atenció per parlar català des de l'estrada, com a mesura de protesta per la falta d'oficialitat), Tardà s'ha sabut guanyar les simpaties de bona part dels diputats, malgrat les diferències ideològiques. Home de principis, i amb fama de fidel a les idees i complidor dels compromisos ha interlocutat amb comoditat amb tot aquell que ha volgut trucar-li, tot i que després de l'experiència de la primera legislatura de Zapatero els seus vots no han jugat cap paper a la governabilitat espanyola fins a la moció de censura contra Mariano Rajoy.

La vehemència dels discursos de Tardà –seu és el "Mori el Borbó", en un acte de commemoració del Tricentenari que li va obrir una crisi pels qui van voler analitzar la literalitat de la frase i no la referència històrica– han estat una constant que ha definit el seu estil de parlamentarisme.

"Joan Tardà amenaça de retirar-se després de la consagració de la República Catalana", afirmava Puigcercós. Serà abans, tot i que qui va ser cap de Tardà al Congrés ja avisava: "Podrà deixar la primera línia de la política institucional. Veurem si el deixen, però en tot cas el que sí que és segur és que mai abandonarà el seu compromís cívic i polític de lluita contra la desigualtat, de defensa de les llibertats i, entre elles, les dels pobles".

stats