Josep M. Fradera: “La catalana i l’espanyola són societats que han estat lligades des de sempre”

BarcelonaJosep Maria Fradera, deixeble de Josep Fontana, és catedràtic d’història al departament d’humanitats de la UPF, expert en colonialisme i autor d’obres com Cultura nacional en una societat dividida i La pàtria dels catalans.

Vostè ve de la tradició del PSUC, del “Catalunya, un sol poble”, de lligar la lluita de classes amb la lluita nacional i de defensar el dret a l’autodeterminació. Ara sembla que tot això torna a anar junt, però vostè se sent incòmode i perplex amb l’independentisme.

Certament vinc de la tradició del PSUC. Hi vaig militar deu anys a les acaballes del franquisme i no he tornat a militar en cap partit. Ni ho faré mai més. Era un partit que pertanyia a una tradició a la vegada respectuosa amb la idea de nacions grans i nacions petites, i que al mateix temps es definia com a internacionalista. L’èmfasi no estava situat tant en l’autodeterminació com en la possibilitat de superar, a través de fórmules d’autodeterminació, les situacions d’opressió o superposició d’interessos nacionals.

¿Ens trobem ara en un intent de tornar a compaginar aquests dos pols, el nacional i el social?

Sí. I és un debat que no té una solució fàcil. Per a tots els que vénen de la tradició de l’esquerra, el dilema és doble: com conciliar la capacitat d’unir el poble de Catalunya com l’entitat nacional que és amb els interessos universalistes propis de qualsevol moviment vinculat a l’esquerra. En aquest sentit, és molt difícil veure els espanyols com a adversaris. Es pot mostrar disconformitat i conflicte amb solucions arbitrades per la política espanyola, però no amb el conjunt dels que viuen a la resta d’Espanya. S’ha de trobar finalment una entesa entre les persones a banda i banda. Hi ha molts interessos compartits, també per raons històriques. La catalana i l’espanyola són societats que han estat entrelligades des de sempre. I en termes històrics, per començar, Catalunya no ha sigut mai una nació independent.

Mai?

Mai! Ha sigut un conjunt de comptats medievals als quals és difícil definir com a nació. Aquests comptats medievals unificats al voltant del comtat de Barcelona formen des dels seus orígens una confederació amb Aragó, i expandeixen els seus dominis sobre societats gairebé colonials a València i Mallorca, i després entren a la dinastia Trastàmara... Si ara es fes efectiva la independència, seria la primera vegada.

¿El punt on estem ara és producte d’un fracàs del catalanisme de dreta i esquerra en el seu intent de fer una Espanya plural?

Els termes d’èxit o fracàs són molt relatius. Si pensem com eren les societats que vivien dins d’Espanya a les acaballes del franquisme, i penses el que són ara, les paraules èxit o fracàs defineixen molt malament el que ha passat.

Però això sempre és així. Si no hi hagués hagut franquisme, Espanya també hauria canviat molt.

Sí, esclar. Però en tot cas va passar. I després del franquisme, un dels països més centralistes del món va passar a una estructura altament descentralitzada. Fins al punt que permet a la Generalitat actual contraposar-se a l’Estat...

El catalanisme creu que ja no pot fer canviar Espanya.

Dins el catalanisme sempre hi ha hagut un ferment nacionalista escèptic respecte de la convivència amb els espanyols, que últimament sembla que s’ha imposat d’una manera considerable. Un error és creure que la independència salvarà els problemes d’una llengua i una nació petita. Els nostres problemes tenen més a veure amb la internacionalització accelerada de l’economia i la comunicació que amb Espanya.

¿La separació no pot ser una nova manera de plantejar la convivència peninsular?

No comparteixo aquesta idea que s’ha de trencar per tornar a parlar de tu a tu. Surt d’un diagnòstic equivocat, d’una visió de Catalunya com a nació altament essencialista. Veure-la com un tot, pensar que només el nacionalisme pot representar la nació i ningú més. Això es veurà el 27-S: ningú guanyarà clamorosament la majoria. L’única solució pot sortir d’un catalanisme que inclogui el màxim nombre de gent.

El dret a decidir?

No. Les polítiques efectives que ha de fer la Generalitat en el terreny social, cultural i econòmic. I entendre que es pot ser català i catalanista sense ser nacionalista o independentista. Sé que costa d’entendre, però és el meu cas. L’única solució intel·ligent és enfortir al màxim la unitat a Catalunya, cosa que no està passant, i buscar aliats i connivències amb gent en una Espanya que és més plural del que es diu.

Què passarà a partir del 28-S?

Des d’una preocupació patriòtica, sóc pessimista. La dinàmica del moviment porta a una partició de la societat catalana i a un conflicte irreparable amb la resta d’Espanya. I les coses sempre poden empitjorar. Podem passar d’aspirar a tot a quedar-nos amb molt poca cosa.

Però el discurs independentista és integrador: “Un sol poble”.

Però és que això acabarà malament. La societat catalana no està per sacrificis, ja n’ha passat molts. Està per festivals, però no per a més sacrificis. I això em preocupa perquè em preocupa el país.