Ayuso no és del PP

BarcelonaDes que Isabel Díaz Ayuso va posar els peus al Palau de Pedralbes va quedar clar que ella no representa exactament al PP, sinó un partit propi que té com a ideòleg i estrateg un tal Miguel Ángel Rodríguez (MAR). De fet, observant-la amb deteniment mentre interactua amb la resta de presidents autonòmics, es veu molt clar que està bastant sola, que no connecta amb ningú, que va per lliure i que, en el fons, desconfia de tothom.

Abans de començar la reunió, el veterà Alfonso Fernández Mañueco és l'únic que li dona conversa, mentre a l'altre extrem el murcià Fernando López Miras ensenya fotos a la navarresa (i socialista) María Chivite entre grans riallades i l'andalús Juan Manuel Moreno Bonilla xerra amicalment amb el lehendakari, Imanol Pradales. L'ambient és distès, i això fa que la incomoditat d'Ayuso encara destaqui més. Aquesta imatge de normalitat institucional i de bon rotllo amb els socialistes és el que la madrilenya vol evitar costi el que costi. I ningú al seu partit sembla fer-li cas. Estan confraternitzant amb l'enemic davant dels seus nassos. Per sort, ella s'encara amb la ministra de Sanitat, Mónica García. Amb això marca territori respecte als seus companys.

La tensió es torna a disparar quan apareix en escena Pedro Sánchez. El president espanyol fa servir hàbilment el rei Felip VI com a escut protector. El monarca obre pas i ell es posa darrere. L'encaixada entre Sánchez i Ayuso es produeix amb una fredor màxima, calculada i compartida per tots dos. Això és un descans per a Ayuso, que almenys pot comprovar de primera mà que l'animadversió és mútua i que Sánchez no pretén fer-se el simpàtic amb ella. El contacte físic entre tots dos és tan gèlid que és com si tinguessin por de quedar electrocutats.

Una entre 17

Es nota molt que Ayuso no suporta ser una més entre 17 i, a sobre, haver d'acceptar que, protocol·làriament, Euskadi i Catalunya ocupin els dos primers llocs en virtut de la data d'aprovació dels seus Estatuts respectius. És un bany de realitat que demostra que, més enllà de la M-30, les coses són una mica diferents. La manera que té de mantenir la seva quota de protagonisme és portant a terme una protesta infantil però ofendosa contra el català i el basc. Cap company de partit, però, la secunda, de manera que torna a quedar aïllada, com una nena malcriada que ha de sobreactuar a totes hores. Davant dels periodistes, i sota l'atenta mirada de MAR, diu tòpics com que els catalans som molt formals, etc., però que això de les "llengües regionals" només serveix per "dividir" i semblar "plurinacionals". L'escarni indigna molt el PNB, un partit amb el qual Feijóo es voldria entendre.

La mateixa celebració de la cimera és oxigen per a Sánchez, que necessita trencar el relat alimentat precisament des de Madrid per dibuixar Espanya com una mena de república bananerobolivariana, justament la setmana que més ho ha semblat, amb el vergonyós espectacle protagonitzat per Leire Díez i Víctor de Aldama.

Ella no respecta ni els torns de les rodes de premsa de la resta de presidents autonòmics, s'avança a tots i marxa corrents cap a Madrid, on diumenge espera ser aclamada com el que és: la líder del partit ayusista.