La margarida de Feijóo
BarcelonaFeijóo no ho té fàcil. Després del que va passar a la sessió constitutiva del Congrés, li ha de resultar complicat anar a veure el rei Felip VI dimarts que ve mantenint el seu desig de ser designat candidat a la investidura. Ara bé, el líder del PP era conscient de les seves poques possibilitats des de la nit electoral, i ha perseverat tot aquest temps en una estratègia de reivindicació del paper de presidenciable que en aquests moments converteix qualsevol pas de renúncia en una experiència molt amarga. Sobretot després que no només el PNB li tanqués la porta, sinó que després fins i tot els seus socis naturals de Vox li neguessin el vot a Cuca Gamarra, la candidata popular a presidir el Congrés.
Al contrari que Sánchez, el rictus de Feijóo ja era de derrota un cop conegut que tant ERC com Junts votarien Francina Armengol. El dirigent popular hauria hagut de preveure aquesta situació, perquè era molt versemblant. Podem imaginar Feijóo desfullant ara la seva particular margarida mentre calcula què pot ser més perjudicial per a la seva imatge i el seu paper al capdavant del PP. Està rebent opinions variades i contradictòries del seu entorn, però la seva decisió serà personalíssima i d'una responsabilitat que mai no podrà traspassar a tercers.
L'aposta de Feijóo podria passar per seguir optant a defensar la seva candidatura per ser investit pel Congrés amb el propòsit d'intentar treure més endavant tot el partit possible a les friccions que es vagin produint al llarg de la legislatura entre el PSOE i els seus aliats. La gran diferència entre Sánchez i Feijóo és que el primer ha sabut desprendre's de Podem i substituir-lo per una fórmula electoral més afí, la de Sumar, mentre que el segon no es pot treure de sobre el malson que li suposa Vox.
Després de les dificultats per formar govern a Extremadura, de les que segueixen obertes a Múrcia, entre altres episodis, era lògic que Feijóo es negués a compartir amb l'extrema dreta els seients de la mesa del Congrés corresponents a l'oposició. El PP volia demostrar qui té la força en l'àmbit conservador. I la resposta del partit d'Abascal va mostrar fins a quin punt Feijóo podria esperar lleialtat i suport gratuït de Vox. Els dirigents d'aquest partit havien promès donar suport al líder popular per la investidura a canvi de res. Ja s'ha vist que poc que duren certes promeses i quina solidesa exemplar tindria la coalició entre el PP i Vox.
L'esperança que li pot quedar a Feijóo és que es compleixin els seus auguris i Sánchez tingui grans dificultats per mantenir una nova majoria parlamentària, i que ell pugui aparèixer a mitjà termini com el beneficiari d'un hipotètic fracàs del bloc progressista. Però ara no hi ha senyals de maximalismes que alimentin aquestes perspectives. Ni Junts ni ERC han demanat la lluna. El més important és la defensa de la llengua catalana i la progressiva desjudicialització de la política. Personalment, no espero gran cosa de les investigacions sobre el cas Pegasus i els atemptats jihadistes del 2017. Temps al temps.
