Matar-se en un despatx i abraçar-se en públic: la diferència entre Iglesias i Feijóo

BarcelonaEn la política catalana i en l'espanyola tenen lloc diverses pugnes alhora, algunes de soterrades i d'altres a la llum del dia. Cada setmana destaca alguna batalla entre Sumar i Podem –darrerament amb la polèmica de la compra d'armament i material de seguretat a Israel– pel seu grau de contundència. Podem fins i tot ha declinat la darrera mà estesa de Sumar dient que "està políticament mort". Dos partits dividits després de la unió frustrada de Sumar i trencada poc després dels comicis del 23-J. Mentrestant, al PP hi ha una pugna soterrada amb abraçades en públic entre la direcció estatal d'Alberto Núñez Feijóo i el líder català, Alejandro Fernández –amb un llibre inclòs ple de retrets, però guardant les formes en les declaracions–, més enllà de la complexa relació del dirigent gallec amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. ¿Les pugnes són més cruentes i públiques a l'esquerra mentre que la dreta ho tapa tot més?

El director de l'Institut Ciències Polítiques i Socials (ICPS), Oriol Bartomeus, assegura a l'ARA que la pugna de Sumar i Podem "és típica de l'esquerra d'arrel comunista a Espanya". Explica que "els partits que van malament entren en una espiral d'autodestrucció", com l'espai de Sumar, mentre que "a la dreta les lluites són més sibil·lines". Bartomeus recalca que la dreta "és conscient del que s'hi juga" i que "es maten [políticament], però les matances no s'allarguen, com ara amb Pablo Casado". El motiu? "La dreta té una cultura política més jeràrquica i presidencialista" i un tarannà "menys ideològic i més eficaç", i sap que les guerres públiques no van bé. Ara bé, "en altres països la cultura política és diferent a la dreta", com per exemple a França, on "històricament es mataven els uns als altres", mentre que l'esquerra comunista havia estat "més sòlida" que altres tendències. Bartomeus explica les diferències en part per les característiques del sistema electoral, que al país gal és majoritari, amb circumscripcions, cosa que va facilitar que la dreta fos "un conglomerat de barons" molt diversos, mentre que al PP espanyol és la direcció estatal la que fa les llistes, i no és l'únic partit fort, perquè també cal tenir en compte el PSOE.

D'altra banda, el professor de ciències polítiques de la UAB Marc Guinjoan assegura que "l’esquerra no està sistemàticament més fragmentada ni té més lluites públiques arreu". Ara bé, sí que identifica uns mecanismes que actuen "en el cas espanyol en els partits d’esquerra", però no al centreesquerra del PSOE. El sistema electoral i la seva permissivitat expliquen la fragmentació i la lluita en el dilema clàssic entre alçar la veu o sortir d'una formació, a parer seu: "Als Estats Units i la Gran Bretanya el sistema és molt restrictiu, i marxar té costos molt més elevats que a Espanya", i és més factible alçar la veu. També sosté que la trencadissa és més habitual en els sistemes més joves. Per la seva banda, el politòleg i professor de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón detalla que les organitzacions amb més història "tendeixen a ser més discretes en les lluites internes que les més joves", per una "lleialtat a la marca", cosa que és aplicable als casos del PP i Sumar. Alhora, "la mida i el poder institucional condicionen", perquè com més gran és una formació més fàcil és "repartir càrrecs": "El PP és molt gran, i hi poden haver diferències, però no s'expliciten de manera tan pública, a diferència de Podem i Sumar, que estan minvant i amb poc espai".

Diferències

Pel que fa a la cultura política, Simón diu que "l'esquerra més activista és partidària d'una organització social i és més possible que s'expressin les discrepàncies en públic, sobretot més que no pas que en formacions amb una visió més conservadora", en què inclou també el PSOE, un partit fort amb poca dissidència. També hi juguen altres factors, segons Guinjoan, com ara que "l’esquerra s’ha cregut que té una ideologia més forta i menys mal·leable que la dreta". A això s’hi afegeix l’assemblearisme i que hi hagi "menys jerarquia", sobretot a l'esquerra més enllà de la socialdemocràcia, cosa que pot fer optar per la sortida a la dissidència, com Pablo Iglesias i Irene Montero, de Podem, contra Yolanda Díaz, però afegeix que de Vox també n'han sortit dirigents, com Macarena Olona. També esmenta que hi ha casos en què l'esquerra és una "agregació de moviments socials", i amb més actors pot haver-hi "més fragmentació". D'altra banda, diu que la dreta i la socialdemocràcia poden ser més disciplinades i jeràrquiques, i menys avesades al debat públic, però que també hi ha hagut fragmentació a la dreta al Regne Unit –amb el cas de l'ultra UKIP– i "debats agres" al Partit Republicà dels EUA.