Hi ha programes que aprofiten la guerra a l’Orient Mitjà com una palanca per activar la por. Dimarts, un almirall retirat de l’exèrcit explicava a Espejo público les diferents característiques de l’arsenal bèl·lic de l'Iran. Tenien les imatges d’alguns míssils a la pantalla, i l'almirall en detallava l’abast, la potència i les característiques letals. La preocupació del programa era saber si aquells coets enormes que vèiem en fotografies podien arribar fins a Espanya. Davant d’un mural digital enorme, van projectar-hi un mapamundi. En un extrem hi havia l'Iran i, a l’altre extrem, la península Ibèrica. D’un lloc a l’altre, hi van dibuixar una gran fletxa blava, amb forma d’arc, que indicava la hipotètica trajectòria dels míssils. A sota hi havia tres models diferents considerats “supersònics”. Un es deia Kheibar, l’altre Fattah i l’últim Shahed 136. L’almirall, molt pedagògic, donava els detalls a l’audiència: “Vuelan muy alto y muy rápido. Y cuando caen, caen de una manera muy vertical. Y solo se pueden defender desde muy cerca del objetivo donde vayan a caer”. Susanna Griso, amb un cert to de gravetat, li preguntava: “¿Podrían alcanzar los misiles balísticos Europa? ¿Cuál sería su alcance? Porque la distancia entre Teherán y España es de seis mil kilómetros. Entiendo que esta distancia no la pueden alcanzar...” El militar la tranquil·litzava: “Hoy, desde luego que no”. Tot i la negació, la imatge que van dissenyar comunicava tot el contrari. La fletxa que anava de l’Iran en direcció a Espanya i els tres projectils gegantins enfocats a sota ho deixaven ben clar. Visualment, en aquell mapa, semblava que l'Iran tenia els coets a punt de ser enviats a casa nostra. L’home matisava que, en aquell moment, no estaven preparats per a distàncies tan llargues, però que el seu abast era modificable. Minuts més tard, quan Griso va entrevistar Josep Borrell, exvicepresident de la Comissió Europea, la presentadora li va tornar a treure el tema: “¿Hay un peligro real de ataques a Europa?” La idea s’anava fent recurrent. Es tractava d’anar insistint en la hipòtesi per fer-la present. La por activa l’estat d’alerta, i això pot desencadenar certa dependència informativa per si venen mal dades. Una mica més tard, al Tot es mou de TV3, Helena Garcia Melero expressava la seva consternació: “És que ara em diuen que qualsevol cosa pot passar en aquest moment d’escalada bèl·lica, i jo...” Aquesta expressió d’inseguretat li servia per presentar una psicòloga. El titular de la pantalla deia: “S’han disparat els casos d’ansietat per tot el que passa a l’àmbit global”. Quina és la font d’aquesta informació? D’on parlen? De Catalunya? La psicòloga deia: “Hi ha moltes persones que estan patint trastorns de la son i s’han disparat els casos d’ansietat”. Quan deia “moltes persones”, de quantes estem parlant? Quina és la dada? Alerta, perquè en aquestes tertúlies “divulgatives” potser estaria bé una mica de rigor, perquè parlar per aproximació també és una manera de crear alarmisme.
