Els Millet: la nissaga més coral de Catalunya
BarcelonaEl cognom Millet és intrínsecament coral i lligat a l’Orfeó Català gairebé per consanguinitat. Lluís Millet i Pagès (1867-1941), el “mestre Millet” per antonomàsia, va ser un gran músic, compositor, director, cofundador de l’entitat, l’any 1891, i, com a tal, impulsor de la seva seu, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i avui Patrimoni de la Humanitat. El mestre Millet es va casar amb la pianista i cantaire Dolors Millet i Villà, i el seu fill, Lluís Maria Millet i Millet (1906-1990), el va succeir en la direcció, com el succeiria el seu net, Lluís Millet i Loras (1939-2019). Tot quedava a casa i vivien fins i tot al pis més alt del Palau, connectat per una obertura zenital sobre l’escenari.
A la presidència de l’Orfeó Català hi havia una altra branca dels Millet. Fèlix Millet i Maristany (1903-1967) era nebot del mestre Millet. Millet Maristany va excel·lir com a gran catalanista en temps difícils de dictadura, mecenes d’escriptors, cineastes i músics, i cofundador i primer president d’Òmnium Cultural. El seu secretari va ser Josep Benet, i a ell li va confiar l’activisme de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que va suposar la primera concentració catalanista després de la guerra, amb senyera i cant d’Els segadors, l’any 1947.
Fèlix Millet Tusell (1935-2023) va accedir a la presidència de l’Orfeó Català el 1978, com a opció progressista que va reobrir el Palau a manifestacions de música popular que hi havien estat vetades. Va tenir el suport unànime de la crítica i, just després de ser elegit, va crear una comissió per endegar la iniciativa, amb intel·lectuals i periodistes de tant de gruix com ara Montserrat Albet, Àngel Casas, Jordi Garcia-Soler, Enric Gispert, Jordi Maragall, Joan de Sagarra, Manuel Vázquez Montalbán...
Però, més enllà d’això, hauria passat a la història com el gran president renovador de l’entitat centenària. D’entrada, i amb l’entorn familiar disgustat, va abolir la direcció hereditària del cor i va posar un dels nostres grans directors d’orquestra al capdavant, Salvador Mas, i després un dels millors mestres de cor de l’àmbit internacional, l’anglès Simon Johnson. La represa de la històrica Revista Musical Catalana, capçalera del 1904, és obra d’ell, com també la reforma i ampliació del Palau, signades per Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz. També va impulsar les temporades concertístiques amb directors i solistes capdavanters del rànquing mundial.
Ho tenia tot a favor per haver passat a la història com un president importantíssim de l’Orfeó Català i il·lustre representant de la cultura catalana. Col·leccionava guardons i distincions, era respectat per les institucions catalanes i de l’Estat. Però tot allò se’n va anar en orris a partir del dia que va sortir del Palau camuflat darrere d’un paraigua per evitar la primera pluja d’un desprestigi que esdevindria un temporal, arran de l’afer Palau i la seva condemna, que el va portar a la presó fins dos mesos abans de morir, convicte d’haver desviat 23 milions d’euros a comptes propis i de CDC.
