Millet i la Catalunya avergonyida
La mort aquest dijous de Fèlix Millet (1935-2023) no és, judicialment parlant, un final, però simbòlicament sí que marca el final d'una època: la de la cara més fosca de la societat catalana sorgida de la Transició. Rere la història d'èxit de la recuperació de la democràcia i l'autogovern va quallar també, oculta, una corrupció sistèmica. Durant anys, el corrupte Millet, emparat en el seu il·lustre cognom, lligat a la història del catalanisme cultural i a l'emblemàtic Palau de la Música Catalana, va actuar amb impunitat al capdavant d'aquella institució. Alhora que certament la modernitzava –va abolir la direcció hereditària del cor i va posar-hi figures de renom musical al capdavant–, la va saquejar sense aturador per al seu enriquiment personal i per al pagament de comissions a Convergència (CDC) a canvi de l'adjudicació d'obra pública. La llei del silenci va prevaldre durant gairebé dues dècades al voltant de tota una trama corrupta descoberta l'estiu del 2009, ara fa tretze anys i vuit mesos. Aquell va ser un escàndol que va sacsejar i avergonyir una societat catalana que, amb aquest episodi, començava a perdre la innocència. Cinc anys després, per acabar de reblar la decepció dins d'un catalanisme d'ordre que ja havia abraçat el sobiranisme, vindria la confessió de la deixa de l'expresident Jordi Pujol.
Però si la desaparició de Millet, que ha mort en una residència de gent gran després que sortís de la presó gràcies a un tercer grau pel seu delicat estat de salut, és una fita més per deixar enrere la part més fosca de la Catalunya del tombant del segle XX al XXI, no suposarà, en canvi, un punt i a part en el cas Palau, que judicialment continua viu. El decés del seu principal protagonista arriba quan encara tenia pendent pagar multes per valor de més de 4 milions d'euros, que, tanmateix, ja ningú no haurà d'abonar perquè són una responsabilitat penal a títol personal. Això no obstant, pel que fa a l'espoli del Palau, els perjudicats del qual només han recuperat la meitat dels 23,8 milions d'euros sostrets a la institució, sí que s'haurà de rescabalar la resta a través del patrimoni que Millet deixa en herència, a través de la part que correspon als seus descendents també implicats i a través del patrimoni de la família Montull, l'altre cognom coautor del saqueig.
El cas Millet, i la reacció encara enrabiada i dolguda que s'ha vist a les xarxes amb motiu de la seva mort, és un mirall en el qual la societat catalana no es vol veure mai més reflectida. Encara que és cert que ell personalment va actuar amb una impunitat i un desvergonyiment que quedaran per a la història, cal no oblidar que bona part de la seva actuació tenia també una finalitat i cobertura política. De fet, en certa manera va suposar el principi del final de Convergència, que encara té causes obertes, amb antics dirigents encausats pel cobrament de comissions, el famós 3% que està en el rerefons de tot el que va passar al Palau. La corrupció, que ha embrutat també altres partits, en especial el PP i el PSOE a la resta de l'Estat, continua sent un immens llast polític.
