Què se n'ha fet, de Convergència?
Núria Orriols analitza en un llibre els motius rere la mutació del partit de Pujol
BarcelonaMés de sis anys i mig després de la seva dissolució, Convergència segueix sent encara avui un actor destacat de la política catalana. El seu record funciona al mateix temps com a ideal i com a llosa, com a elogi però també per a alguns com a ofensa. Convergència com a partit no existeix, d’acord. ¿Però i com a concepte? ¿Representa avui algú aquella idea? ¿Ho fa Junts per Catalunya? Ni tan sols si preguntéssim només dins del partit de Carles Puigdemont obtindríem una resposta unànime. D’aquí que el repte que afronta la periodista de l’ARA Núria Orriols en el llibre Convergència: metamorfosi o extinció (Angle Editorial), que es publica divendres, sigui majúscul. Està Convergència viva o morta? Només al final d’aquest exhaustiu treball periodístic sobre un dels partits més importants del país en els últims 40 anys sabrem si el llibre és una completíssima radiografia o una autòpsia.
¿Com arriba un partit que va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, va posar les bases de l’autonomia catalana, va ser clau en la política espanyola i va liderar els inicis del Procés a col·lapsar com a projecte polític fins al punt de decidir la seva pròpia dissolució? Per començar a respondre aquesta pregunta, Orriols viatja fins a la crisi entre Jordi Pujol i Miquel Roca, un duel que li permet dibuixar ja algunes de les claus que explicaran gairebé trenta anys més tard la desaparició d’un partit que en aquell moment governa amb mà de ferro la Generalitat i es debat sobre si entrar a formar part del govern espanyol o no. Aquella pugna, que perdrà Roca, lligarà encara més CDC al lideratge personalista de Pujol; deixarà entreveure el pes que els fills de l’expresident–concretament Jordi Pujol i Ferrusola, el Júnior– tindran en el futur negre de la formació, i donarà peu a la formació de sectors –entre els quals el pinyol, que acabarà sent decisiu en la tria d’Artur Mas com a successor– sense els quals no és possible explicar tampoc les cuites internes que encara avui condicionen Junts per Catalunya.
Assentats els fonaments, Orriols desfà el camí que va des de les acaballes del pujolisme fins al final de Convergència, fet que la porta a travessar algun dels moments clau de la història recent del país. Persistent com és, Orriols aconsegueix que al llarg dels dos anys que ha dedicat a fer desenes d’entrevistes les fonts li expliquin amb tota mena de detall les bambolines de reunions, dinars i sopars –la història de Convergència, ho veuran, n’està plena, d’àpats decisius– a través dels quals el lector podrà veure com madura l’evolució sobiranista del partit –que fa eclosió a partir del 2012, però que porta molts anys coent-se entre els dirigents més joves–; com es viuen els casos de corrupció que corquen la formació i el terratrèmol de la confessió pública de Pujol sobre la seva fortuna a l’estranger, i quins són els factors –i els assessors– que empenyen Mas a endinsar-se en la carretera del Procés que l’acabarà portant l’any 2016 a fer un pas al costat. Tots ells, factors determinants per a la desaparició de Convergència com a partit.
El factor Puigdemont
L’espai de Convergència és el que més directament ha patit els efectes que l’acceleració del Procés ha tingut en el mapa de partits català. L’ascens de Puigdemont –com Pujol, un altre lideratge fort capaç d’obrir les fronteres del partit–, l’erràtica cerca d’una nova eina que permeti deixar enrere Convergència –no tant el gen convergent– i la pèrdua de la Generalitat en mans d’ERC –es retrata també el tens debat sobre si sortir o no del Govern– marquen el tram final d’un llibre ple també d’intrigues, conspiracions i alguna traïció –destaca la que pateix David Bonvehí a tomb del control de JxCat–. Un llibre, en definitiva, essencial per conèixer l’evolució d’un espai sense el qual no es podria entendre què ha passat a Catalunya en els últims anys i amb què Orriols completa el camí que havien obert abans autors com Joan B.Culla, Francesc-Marc Àlvaro i José Antich.
Una història en tres àpats
El xoc generacional amb Jordi Pujol
El relleu generacional és clau per entendre l’aposta sobiranista de CDC. S’evidencia en un dinar al restaurant Provença de Barcelona que s’explica al llibre i en què, després que alguns dels dirigents joves del partit –entre els quals Oriol Pujol, David Madí, Damià Calvet, Germà Gordó i Josep Rull– publiquessin un article a l’Avui apostant per fer un salt endavant en el discurs sobiranista de Convergència, Jordi Pujol els alliçona: “Els que hem reconstruït el país sabem que amb això d’Espanya ens hem de posar un límit”. Una topada representativa del debat que marcarà el futur de CDC.
La recerca d'un nou nom per CDC
És en un altre sopar, en aquest cas a Sant Feliu de Guíxols, on Artur Mas verbalitza per primera vegada la idea de tancar CDC i fundar un nou partit. A partir d’aquí s’obre un procés accidentat, en el qual la formació recorre a la firma Claret Serrahima perquè els ajudi a trobar un nom nou. La primera llista que reben, i que revela Orriols en el seu llibre, inclou propostes que van des de Via Lliure per Catalunya, a Gent per Catalunya, passant per propostes com Som Catalans, Catalunya Plural, Catalunya en Convergència, Entesa Sobiranista o, també, Junts per Catalunya.
Un sopar tens abans de trencar el Govern
El llibre també aborda el debat del passat octubre a Junts per Catalunya sobre si sortir o no del Govern, i fa aflorar un tens sopar al restaurant 7 Portes de Barcelona la mateixa nit que Albert Batet amenaça el president de la Generalitat, Pere Aragonès, amb una qüestió de confiança. La trobada és tan tensa –hi ha llàgrimes i algun crit–, que el secretari general, Jordi Turull, l’acaba abandonant amb un cop de porta, molest per les crítiques que ha hagut d’escoltar per part de la gran majoria de consellers, que no entenen com el seu partit ha posat en risc la continuïtat a l’executiu català.
