Política 05/03/2022

El "no a l'OTAN" es difumina en els partits catalans

Trenta-sis anys després que Catalunya rebutgés formar part de l'Aliança Atlàntica, només la CUP en reclama obertament la sortida

4 min
Imatge de la manifestació a la plaça Catalunya de Barcelona contra la guerra a Ucraïna.

BarcelonaEl 12 de març del 1986 Catalunya va dir no a l'OTAN. El 51% dels catalans van rebutjar la permanència d'Espanya a l'Aliança Atlàntica en el referèndum no vinculant convocat pel govern de Felipe González , la mateixa opció que es va imposar al País Basc, Navarra i les Illes Canàries. Al conjunt de l'Estat, el va guanyar amb el 53,1% dels vots i el PSOE va veure legitimat el seu canvi de discurs: de l'icònic "OTAN, d'entrada no" a demanar el vot a favor un cop va arribar a la Moncloa. Amb el PSC alineat amb aquesta tesi, tant el PSUC com ERC van fer campanya en contra. També CiU, que malgrat haver avalat l'ingrés el 1981 va aprofitar l'ocasió per "desgastar" els socialistes, recorda Pere Ortega, historiador i president honorari del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Trenta-sis anys després, assenyala Ortega, aquella oposició majoritària s'ha difuminat i ha donat pas a posicionaments més "ambigus" entre els partits catalans. Ja es va evidenciar amb el debat sobre l'exèrcit en una hipotètica Catalunya independent i ara, també, amb la invasió russa a Ucraïna: de les formacions amb representació parlamentària, només la CUP fa bandera de la sortida de l'OTAN.

"Totes les intervencions militars en què ha participat o que ha promogut han sigut negatives, i lluny de resoldre cap conflicte els ha agreujat", critica el diputat Carles Riera. "És una institució que actua com a catalitzador de la indústria armamentística mafiosa", afegeix, i reivindica la sintonia d'aquest discurs amb el que "històricament" ha mantingut el moviment pacifista i antimilitarista als Països Catalans. "Paradoxalment, sembla que ens hem quedat sols", lamenta. Al flanc constitucionalista, tots els partits donen suport a la permanència a l'OTAN, mentre que JxCat en defensa també l'ingrés d'un eventual estat català. Esquerra i els comuns, per contra, parteixen d'una lògica pacifista i qüestionen el paper de l'Aliança en els conflictes internacionals, però ja no en reclamen la sortida amb la mateixa bel·ligerància que en el passat. Si bé fonts republicanes deixen clar que el partit és "escèptic" amb l'OTAN, recalquen que la seva aposta passa per "un projecte fort d'Unió Europea que inclogui, també, autonomia estratègica en qüestions de seguretat i defensa". En una línia semblant s'expressa Ernest Urtasun, eurodiputat de Catalunya en Comú: "Europa necessita una estructura de defensa pròpia que no estigui subcontractada als americans. A mesura que es vagi construint podrà independitzar-se i substituir l'OTAN".

Els dos partits sostenen que aquest procés gradual és coherent amb el no a l'OTAN que tant republicans com el PSUC van defensar fa més de tres dècades. Un relat que Ortega no comparteix. "Desafortunadament, s'ha evolucionat cap a admetre que Espanya sigui dins l'Aliança", apunta l'analista del Centre Delàs, que considera que "la majoria de partits s'han anat adaptant a la realpolitik i al discurs de l'establishment per no distanciar-se de la posició predominant a Europa". Toni Rodon, professor de ciències polítiques a la UPF, assenyala en aquest sentit els "equilibris" i "dobles discursos" que han portat els partits de l'esquerra catalana a "navegar en la contradicció" en temes com l'enviament d'armes a Ucraïna.

El viratge de l'opinió pública

Més enllà del factor de moderació inherent al fet que ERC i els comuns formin part dels governs català i espanyol, Rodon també hi veu motius contextuals: a diferència del que passava els anys 80, quan l'OTAN s'identificava amb una posició "imperialista", ara "és poc llest políticament posicionar-s'hi en contra perquè la gent et pot veure com un partit poc seriós", afirma. A la manifestació contra la guerra de dimecres passat a plaça Catalunya hi havia divisió entre partidaris i detractors de l'Aliança Atlàntica i, de fet, algunes enquestes recents apunten que l'opinió pública catalana ha virat respecte al referèndum del 86. Un sondeig del Real Instituto Elcano realitzat el novembre passat apuntava que un 77% dels catalans –sense comptar-hi els vots en blanc– defensarien ara la permanència d'Espanya a l'OTAN, respecte al 23% que la rebutjarien –sis punts per sobre, això sí, de la mitjana estatal–. I al baròmetre del GESOP del 2021 per a la Societat d’Estudis Militars, el 51% dels enquestats eren partidaris de mantenir una Catalunya independent a l'Aliança, tot i que hi havia un 16,7% que no responia.

Sigui com sigui, els partits atlantistes carreguen contra les ambigüitats en moments com l'actual i consideren que el debat OTAN sí-no és "antiquat", en paraules de Laura Ballarín, secretària de política europea i internacional del PSC. "No es correspon al 2022", afirma, i afegeix que "la crisi a Ucraïna evidencia la necessitat d'aquestes aliances". "Aquest debat és idealista", s'hi suma Joan Maria Piqué, responsable de la sectorial de política internacional de JxCat. "Suposa donar per fet que el sistema que genera l'OTAN et defensarà encara que no hi participis", resol, i posa de nou l'exemple de l'atac rus a Ucraïna, que no forma part de l'Aliança. "Nosaltres, òbviament que ens oposem a la invasió russa", replica Riera des de la CUP, però considera "sorprenent" que el no a la guerra estigui fent "un gir en favor del sí a la guerra d'Europa i els Estats Units contra Rússia". El debat, difuminat o no, continua obert.

stats