LA JUDICIALITZACIÓ DEL PROCÉS
Política 23/10/2020

Olga Tubau: “S’ha restituït l’honor dels Mossos, però el mal ja està fet”

Advocada del major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana

Montse Riart
4 min
Olga Tubau: “S’ha restituït l’honor dels Mossos, però el mal ja està fet”

BarcelonaEl rigor, el perfeccionisme i l’elegància d’Olga Tubau (París, 1961) l’han portada a ser una de les penalistes més respectades per la professió. Un reconeixement guanyat a pols, perquè ha portat casos tan importants com el que va acabar amb la condemna de l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari de Seguretat Rafael Vera pel cas de l’empresari Segundo Marey. En el mateix escenari, l’Audiència Nacional, ara ha aconseguit l’absolució del major dels Mossos Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana.

És una sentència valenta?

Jo no la qualificaria de valenta. Sembla que, quan un tribunal dicta una sentència que va en contra d’un pronòstic que semblava que es podia donar per fet, hi ha la tendència a dir que és valenta. Jo crec que és una sentència que respon a la idea que tenim d’uns juristes que enjudicien uns fets i dicten sentència amb justícia. Arriba a una conclusió absolutòria perquè parteix del principi d’innocència, analitza la prova practicada i la conclusió és que no només els fets que plantejava l’acusació no resulten provats, sinó que el plantejament de la defensa queda acreditat per la prova.

Com s’entén que, d’uns mateixos fets, l’Audiència i el Suprem en facin lectures tan diferents?

L’única explicació, sense conèixer el detall del judici del Suprem, és que l’únic lloc on es jutjava Trapero i Laplana era a l’Audiència Nacional. L’únic tribunal cridat a jutjar una eventual connivència seva i dels Mossos amb el procés secessionista, la seva conducta la tardor del 2017, si van complir les sol·licituds de suport de la Guàrdia Civil el 20-S i la resolució de la magistrada del TSJC del 27 de setembre del 2017, era l’Audiència Nacional. La prova practicada en un tribunal i l’altre és diametralment diferent. Això és el que explica que s’arribi a conclusions diferents.

Però el Suprem sí que definia una postura de col·laboració del cos amb el Govern la tardor del 2017.

Aquí òbviament el Suprem va envair l’objecte d’enjudiciament de Trapero i va plasmar una conclusió a la qual, respecte del major, no podia arribar, perquè processalment li estava vetada. Trapero no es podia defensar i el Suprem no tenia els elements de descàrrec.

¿Ha afavorit Trapero i Laplana que el judici fos per separat?

No ho podem saber. No podem saber què hauria fet el Suprem si s’haguessin jutjat allà. ¿Algú pot descartar que no haurien arribat a la mateixa conclusió amb la prova practicada a l’Audiència Nacional?

¿La sentència pot ajudar els condemnats al Suprem per l’indult o pels recursos al Constitucional?

No ho sé. Jo no m’he de posar a estudiar aquest extrem. Si el Suprem retirés la tesi de la connivència entre Mossos i Govern, no sé si podria continuar sostenint l’acusació contra Joaquim Forn igualment. Respecte a l’indult, tampoc soc capaç de valorar els arguments que es podrien donar amb la sentència de l’Audiència Nacional i si pot influir en la decisió del govern espanyol a l’hora de ponderar la petició de gràcia.

S’ha restituït l’honor dels Mossos?

Sí. A veure, el mal i l’erosió d’aquest honor durant tres anys ja s’ha fet i en això ja no hi ha marxa enrere. Durant tres anys s’ha posat un cos sota sospita de no haver complert el seu mandat constitucional. La sentència fa justícia.

¿Testimonis com Pérez De los Cobos o Baena queden desacreditats?

Jo no diria desacreditats. La conclusió és que el tribunal no els dona credibilitat absoluta, perquè les proves la desmenteixen.

Tenint en compte el paper d’un d’ells com a instructor de la causa, ¿caldria considerar alguna mesura administrativa o us plantegeu emprendre alguna acció?

Nosaltres no.

¿I pels tres anys amb una instrucció molt dura i amb descrèdit?

Del que s’ha donat en aquest procediment, el fet que s’emetin postulats sense cap prova material, n’hem pogut prendre consciència pel tema que és, però això no deixa de passar en molts procediments penals. Els atestats policials sovint estan plagats d’afirmacions que no es veuen confirmades en seu judicial. Els policies pretenen fer de jutge i volen que la tesi de la sentència demostri la seva postura. El que passa és que aquí és especialment greu per les penes que se sol·licitaven, però en altres temes en què no es juguen tants anys de presó passa el mateix.

La sentència té un vot particular. ¿Temeu una nova batalla judicial al Suprem o a l’Audiència Nacional?

Una sentència sempre serà motiu d’examen per a qui no haurà vist la seva pretensió satisfeta. Com a punt de sortida, el fet que hi hagi un vot particular discrepant no canvia res. Una altra cosa és que en un futur recurs es pugui utilitzar aquest vot particular. Si la Fiscalia es planteja recórrer, no és descartable que l’utilitzi. Si hi ha recurs, l’impugnarem i jo tinc la confiança que aquesta sentència no serà revocada, tenint en compte la seva qualitat extraordinària en el sentit de raonar, de justificar, d’explicar el resultat de les proves, pel raonament lògic que els porta a l’absolució.

¿Cal reformar el delicte de sedició o el problema és la interpretació que se’n fa?

És un delicte que s’ha de reformar. La mateixa definició d’alçament recorda episodis de trencament obert de l’ordre establert, de cops d’estat. La definició del delicte és molt poc estricta, poc concreta, i no permet destriar la conducta que és delictiva. Cal anul·lar l’actual redactat i pensar en un de nou que s’ajusti a postulats constitucionals. És un delicte contra l’ordre públic i com a delicte estrella de l’ordre públic ja hi ha el delicte de desordres. És cert que inclou un plus de gravetat si és per impedir el compliment d’un mandat judicial. És raonable que en tot cas es considerés un agreujant, una conducta més greu, però cal redefinir-lo per donar seguretat jurídica i valorar les penes que comporta.

stats