Oportunitat i contradiccions
MadridL'acord entre el PSOE i Junts per garantir la investidura de Pedro Sánchez és un document que obre un període d'oportunitats –les que es deriven de donar pas al diàleg–, però ple de contradiccions. Els mateixos signants les reconeixen i prediquen en el text. Camí sembrat, per tant? De cap manera. Camí farcit de pedres, de les que es veuen i de les que esperen sota terra per manifestar-se. Ho podrem percebre millor diumenge vinent, quan milers de ciutadans donin suport a les manifestacions convocades contra l'anunciada llei d'amnistia. Fer de la necessitat virtut, per tant? Segurament. La frase la va pronunciar primer el mateix Sánchez, per explicar-se i justificar-se davant del comitè federal del PSOE. Però la podria subscriure Puigdemont, que li ha tret tot el partit possible a la seva posició de força, facilitada pels vots del seu grup parlamentari al Congrés. Oportunitat, per tant, però cap compromís tancat.
El pacte és un punt de partida. I obre expectatives, perquè fins ara s'havia fet ben poc. El més important de la darrera legislatura va ser l'indult –parcial en diversos casos– als condemnats pel Suprem. Però diàleg polític n'hi va haver molt poc. La virtualitat d'aquest acord és que obre una porta i, encara que no contingui compromisos –de calendari, per exemple–, sí que obliga a seure i abordar l'existència d'un "conflicte polític" entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ara bé, quin curs hagi de seguir aquest diàleg resulta completament imprevisible. Per això també destacava des de l'inici que el document de l'acord és en part una llista de contradiccions. No cal avançar gaire en el text per topar-nos amb la proclamació que, "per un costat, Junts considera legítim el resultat i el mandat del referèndum de l'1 d'octubre, així com la declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017", seguida de l'exposició que, "d'altra banda, el PSOE nega tota legalitat i validesa al referèndum i a la declaració, i manté el rebuig a qualsevol acció unilateral".
És un bon punt de partida, no hi ha dubte. Si dues parts volen trobar sortida a un conflicte, el primer que han de fer és no pensar el mateix. Per al que ja fa falta més valor és per exhibir les profundes diferències –les posicions irreconciliables, podríem dir– en el document que obre pas a l'intent d'arribar a solucions compartides. I els signants del document ho diuen amb un innegable voluntarisme, quan un cop exposades les seves profundes divergències, afegeixen que "alhora, constaten que es poden assolir acords importants sense renunciar a les respectives posicions". D'optimisme no els en falta.
Els 'colpistes' i el 'lawfare'
Però donem-li una volta més a aquest cargol. Dirigim una mirada als jutges. El document al·ludeix a un concepte que des d'ara sentirem moltes vegades, el de lawfare, expressió aplicada als casos d'instrumentalització de la justícia. És veritat que amb relació al Procés, i abans, va funcionar una policia patriòtica disposada a passar-se la llei per l'entrecuix. També us puc dir que els darrers anys he sentit qualificar de colpistes tots els que es van significar d'una manera o altra a favor del Procés. I en l'ús d'aquest terme hi incloc jutges, fiscals, periodistes, tertulians i representants de tota mena de professions i oficis. Aquesta massa social mai acceptarà que hi va haver pràctiques de lawfare contra els dirigents independentistes, sinó que van ser jutjats amb totes les garanties. Podria seguir. Però de moment només us demano que prengueu nota de la dificultat del camí obert.
