Paguem els impostos que ens toquen?
Un 54% dels catalans considera que els serveis públics que reben són inferiors als impostos que paguen
PolitòlegCapítol d'Els Simpson “Much apu about nothing”. L’arribada d’un os bru a Springfield, tot i ser dòcil, provoca una manifestació a l’Ajuntament, liderada per Homer Simpson, que insta l’alcalde a fer alguna cosa. L’alcalde Quimby envia un comboi amb armament i tecnologia sofisticada per controlar la situació, la qual cosa provoca que el Homer, i la resta de ciutadans, hagin de pagar 5$ més d’impostos per fer front a la situació. Enrabiat, el Homer li diu a la seva filla Lisa: “Que els ossos paguin l’impost dels ossos; jo pago l’impost Homer!” I la Lisa respon: “Això és l’impost de propietari, pare”.
Ficció a banda, l’esquetx il·lustra el tradicional debat (i controvèrsia) sobre els impostos que convé pagar i allò que es rep a canvi. En el nostre context, i en un sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió d’abans de l’estiu, un 54% de catalans afirmaven que els serveis públics que rebien eren inferiors als impostos que pagaven. La mateixa enquesta revelava que els joves eren els més reticents a pagar impostos a Catalunya i que bona part de la ciutadania considerava els actuals tributs com a injustos. La politòloga Charlotte Cavaillé ha mostrat recentment que els impostos es perceben com a justos (o injustos) quan tenen un impacte en la situació individual i en funció de les normes socials sobre la solidaritat social i la redistribució.
Hi ha, però, un pas previ important, que es desprèn de la reacció del Homer Simpson: abans de considerar si els impostos són justos o injustos, es dona per fet que la ciutadania té una informació precisa d’allò que realment es paga. Quina és la càrrega impositiva que la gent creu que recau en els altres? I en les persones de baixos ingressos? I en els d’alts? Quin és el percentatge òptim d’impostos que es considera adequat? Segons les dades d’una enquesta recent del projecte Attclimate, la població catalana té una visió lleugerament distorsionada de la càrrega impositiva de la societat. Així, de mitjana les persones consideren que els que cobren menys paguen més impostos dels que realment paguen. Per contra, quan el sou anual creix a quantitats superiors als 50.000 € (en uns trams en els quals relativament pocs catalans es troben), la ciutadania creu que paguen menys impostos del que realment paguen.
Si posem el focus en els impostos que caldria pagar, s’observa una preferència transversal per menys impostos. És a dir, els catalans volen menys càrrega impositiva per a tothom, tant per als ciutadans amb menys ingressos com per als que en tenen més. Per exemple, una persona que actualment ingressa 300.000 € anuals (ras i curt, una persona molt rica) té un tipus impositiu mitjà d’un 46%. De mitjana, la ciutadania preferiria que aquest tipus fos d’un 38%.
Els d’ingressos baixos i de baix nivell educatiu, també a favor de reduir impostos
Una de les troballes rellevants d’aquest sondeig és que la preferència per uns impostos menors dels que realment es paguen és transversal, amb alguns matisos importants. Així, les persones amb un baix nivell educatiu mantindrien els impostos actuals, excepte per a les persones que cobren més de 60.000 € anuals, a qui els baixaria el tram impositiu. Quan ho visualitzem per ingressos, el consens és encara més evident: tant les persones que cobren poc com les que cobren molt volen reduir el percentatge d’impostos que cobren sobre la renda. És important recalcar que la reducció d’impostos és també l’opció preferida dels que cobren menys, un grup que es beneficia molt més de les polítiques públiques que la resta (i que els impostos permeten). A nivell ideològic, observem que tots els grups volen menys impostos dels que realment es paguen. La gran diferència la trobem en els impostos dels més rics: mentre que les persones d’extrema dreta i centredreta reduirien el tipus impositiu vora 10 punts percentuals, la gent de centre i d’esquerres el mantindria tal com està.
Amb tot, en la vida hi ha poques coses certes, excepte la mort i els impostos. Efectivament, tant en l’època de Benjamin Franklin, a qui s’atribueix aquesta frase, com en l’actualitat, hi ha pocs temes amb més càrrega ideològica o fins i tot ètica que els impostos que s’haurien de pagar. Ara bé, potser abans de debatre sobre allò que és just o injust, potser caldria fer un pas previ i conèixer què és el que realment la gent paga en impostos.
Representants polítics i món rural
Tal com les protestes de fa uns mesos van evidenciar, el món rural ha manifestat greuges importants i sovint ha declarat sentir-se poc representat en el món polític. Paral·lelament a les polítiques que els Parlaments puguin desenvolupar per solucionar les problemàtiques del món rural, una qüestió important és si als Parlaments del nostre entorn hi arriben representants que són del món rural. Per primer cop un equip d’investigació de la UAB hi ha posat xifres: a l’estat espanyol només un 15% dels diputats han nascut en un àmbit rural. El món urbà està sobrerepresentat en els Parlaments d’arreu d’Europa. La majoria de polítics són de ciutat. Tot i això, en alguns casos, com Irlanda, Lituània o Xipre, la bretxa és menor o tenen més diputats del món rural del que els correspondria per població.
