Política 01/08/2021

La penúltima oportunitat de la comissió que no acaba d'arrencar

La Bilateral s'hauria d'haver reunit 28 cops des del 2007 i ho ha fet nou

3 min
01. Primera reunió de la Bilateral amb Puigcercós i Saura en la part catalana.  02. La trobada del 2011, abans que es produís l’aturada de set anys.   03. Última reunió el 2018 a Barcelona, amb Batet i Maragall liderant cada delegació.

BarcelonaLa història de la Comissió Bilateral comença el 26 de febrer del 2007 a Madrid. Creada pel nou Estatut, havia de ser “el marc general i permanent de relació” entre el govern català i espanyol. Un lloc on Catalunya pogués negociar millores en l’autogovern al marge de la resta de comunitats. 14 anys després i fent uns números ràpids, la conclusió és que la relació no ha sigut ni general ni permanent. La Comissió s’hauria d’haver reunit almenys dos cops l’any –28 ocasions en total– i només ho ha fet en nou. A més, va estar congelada entre el 2011 i el 2018.

El dia del seu naixement, a la seu del ministeri d’Administracions Públiques, hi havia assegut en la part catalana el conseller de Governació, Joan Puigcercós (ERC). Segons la seva experiència, el problema no és tant arribar a acords amb l’Estat sinó que, un cop signats, “comença una gimcana i una marató perquè ningú es fa responsable que es compleixin”. “Per a l’Estat, la Bilateral és un marró que s’ha de menjar. Una vegada s’aixequen de la taula els ministres, és com si no hagués passat”, diu en conversa amb l’ARA. El problema, la posició de força d’una de les parts: “Ells tenen els diners i el control de l’aixeta i sempre tenen excuses per retardar l’aixeta o negar-ne l’existència”. Un dels fantasmes que recorria aquelles reunions era el greuge comparatiu que es podia crear. “Això no ho podem fer perquè Andalusia no hi estarà d’acord”, recorda que li deien Puigcercós.

En els seus primers anys, la Bilateral va viure amb una amenaça permanent. “Tot va costar molt perquè sempre estàvem pendents de què diria la sentència del Constitucional sobre l’Estatut”, rememora Joan Saura (ICV), llavors conseller de Relacions Institucionals. Però, malgrat tots els obstacles, els acords van començar a arribar. Per exemple, el traspàs de competències de la gestió de l’Hospital Clínic (2007). El més recordat de tots, el traspàs de Rodalies (2009), que no va ser fàcil. “Va ser el més important. La ministra Elena Salgado va entrar i sortir de la reunió diverses vegades per parlar amb Zapatero”, explica Saura. I és que ni el fet que manés el PSOE a Espanya i el PSC a Catalunya facilitava les coses. El socialista Joaquim Nadal, membre del Govern, recorda en les seves memòries –Testimoni de càrrec (Proa)– les dificultats que hi havia: “Estan clavats en el concepte de Rodalies. Acostem posicions”, escrivia el 16 de juliol del 2007 al seu dietari. Finalment el traspàs arribaria, tot i que parcial. La gestió seria de la Generalitat, però no la titularitat de la infraestructura ni l’empresa operadora, Renfe.

“Un ens que no fa res”

Als governs del PSOE se’ls pot retreure haver cregut poc en la Comissió Bilateral, però la van fer reunir, fins i tot una vegada el 2011 quan ja era Artur Mas qui liderava el Govern. Amb el mandat de Mariano Rajoy (PP), la comissió es va congelar: ni un sol cop. Com a epitafi d’aquella etapa, la frase amb què Josep Antoni Duran i Lleida va cedir-ne la presidència a Joana Ortega (CiU): “No soc capaç d’aguantar la presidència d’un ens que no fa res”.

El nou intent de revifar la Bilateral arribaria set anys després, l’1 d’agost del 2018, en una trobada pactada entre Quim Torra i Pedro Sánchez. Un dels assistents de la delegació catalana explica què passa en aquestes cites un cop han marxat de la sala càmeres i fotògrafs: “Hi ha un ordre del dia. Cada part exposa els punts que ha proposat i es dona la paraula a qui sectorialment té més informació”. La clau és que, perquè hi hagi acords, aquest ordre del dia s’ha d’haver treballat abans i fer servir la reunió pràcticament per rubricar-los. “Aquell dia el tracte va ser exquisit, però el govern espanyol venia amb quatre idees abstractes i només a fer-se la foto”, critica la mateixa persona. La del 2018 també va ser la primera reunió amb presos polítics i exiliats i es va tractar el tema. “La resposta va ser depriment. Ells van fer el discurs més dur dient que això era un conflicte entre catalans”, recorda aquest assistent. Ho va expressar la mateixa ministra Meritxell Batet davant els periodistes: “El dret d’autodeterminació no existeix”.

Avui a Madrid el tema no sortirà perquè, a diferència de fa tres anys, existeix una taula de diàleg per parlar exclusivament del conflicte polític. ¿Això millorarà alguna cosa? Avui es començaran a aclarir dubtes en el penúltim intent de reflotar la Bilateral.

stats