Malestar entre els periodistes per les restriccions de les rodes de premsa telemàtiques

S'impedeix la repregunta i en molts casos es trien les qüestions que es volen respondre

El confinament decretat pel govern espanyol ha afectat de manera determinant la feina dels periodistes i, de retruc, el dret de la ciutadania a accedir a la informació. En un moment on calen respostes ràpides i veraces, els responsables polítics estan oferint diverses rodes de premsa diàries, però, aprofitant que s'han de fer de manera telemàtica, estan eludint deliberadament algunes preguntes incòmodes i estan responent de manera evasiva. La situació ha arribat a molestar els professionals de la comunicació, que estan començant a queixar-se visiblement.

Una seixantena de periodistes amb base a Madrid han emès en les últimes hores un comunicat en què afirmen que les dificultats tècniques derivades del confinament “no són més que excuses” i exigeixen un “canvi immediat del procediment”. Però ¿quin és aquest procediment, forçat per la situació tan extraordinària que vivim? Recapitulem.

Habitualment, el codi no escrit dicta que, si bé es pot limitar el nombre de preguntes en certes rodes de premsa, s'ha d'avisar amb antelació, de manera que els periodistes puguin pactar entre tots el contingut de les preguntes. També es pot repreguntar si el polític no contesta; tot sovint no se'n treu res, però almenys es pot afirmar que ha volgut esquivar el tema. En canvi, ara, amb les rodes de premsa telemàtiques –el confinament obliga– s'han habilitat grups de Telegram o WhatsApp en què els periodistes formulen les seves preguntes i llavors els caps de premsa les llegeixen en directe.

Com funcionen ara les rodes de premsa?

En el cas del govern espanyol, el secretari d'estat de Comunicació, Miguel Ángel Oliver, rep les preguntes a través de missatges privats dels periodistes i en roda de premsa les agrupa segons el seu criteri i no les llegeix literalment. Només s'ha respectat la literalitat a les compareixences del president del govern, Pedro Sánchez. Però Oliver ha arribat a l'extrem de formular preguntes que enviava “la societat civil” (sense aclarir a qui es referia) o inquietuds d'ell mateix. Davant les queixes dels periodistes, avui ha emès un comunicat en el qual convida les associacions d'informadors a “arbitrar” un sistema de “torns i preguntes” que faci possible la “màxima participació”, i que els periodistes “decideixin” quins mitjans han de participar de les rodes de premsa. Amb això s'obre la porta, però, que l'autogestió, per les inèrcies pròpies de l'ofici, deixi fora mitjans petits o especialitzats, que fins ara havien pogut preguntar. Un precedent es va veure el dia en què es va declarar l'estat d'alarma: va organitzar una videoconferència amb la vicepresidenta, Carmen Calvo, per resoldre dubtes de manera informal i off the record en la qual només hi van ser convidats els mitjans de més tirada.

En el cas de la Generalitat, a les rodes de premsa la cap de premsa de Presidència, Rosa Maria Mestres, llegeix les 15 primeres preguntes en estricte ordre d'arribada a partir d'un moment pactat. Per tant, tots els periodistes solen llançar les seves preguntes alhora al grup de Telegram.

Aquest funcionament, tant a la Moncloa com a la Generalitat, suposa almenys tres problemes per als periodistes: no es pot repreguntar, perquè només es permet una demanda per mitjà. Es deixen d'abordar qüestions interessants perquè, simplement, han arribat tard. I es perd la capacitat d'improvisació: si el polític diu alguna cosa noticiable i imprevista a mitja roda de premsa no es pot demanar que ho ampliï. Per combatre aquesta situació, fins i tot alguns periodistes catalans s'han posat d'acord, de manera informal, en un grup de WhatsApp creat ad hoc per agrupar preguntes i evitar duplicitats.

Els polítics no responen

Però també hi ha un altre element fora del control dels periodistes. Qui estigui seguint amb cert ull crític les nombroses rodes de premsa que hi està havent s'haurà adonat que, en moltes ocasions, no es responen les preguntes. Els polítics esquiven la qüestió i omplen el temps disparant el discurs que volen situar; en argot, l'anomenat argumentari. Això es dona sobretot quan es pregunten dades; els responsables no les tenen a punt i, en comptes d'admetre-ho i comprometre's a aportar-les en la pròxima compareixença, reciten argumentari. Especialment reincident ha sigut la consellera de Salut, Alba Vergés, que no ha donat cap resposta concreta quan se li han demanat dades de pacients per edat, o per comarca o municipi (Salut ha acabat fent públic un mapa, dies després, sense avisar els mitjans). Tampoc no ha contestat quants respiradors estan disponibles, quants CAP han tancat en el procés de reorganització de l'atenció primària, si l'apli que ha impulsat el Govern ja ha aportat alguna dada rellevant (només ha detallat quants tests reflectien símptomes greus o lleus o cap), quants pacients han estat traslladats de l'Hospital d'Igualada a altres centres... La consellera Budó, per exemple, va esquivar preguntes sobre el confinament global que demana amb insistència el Govern. No va contestar quins efectes econòmics tindria ni quin percentatge de treballadors deixarien d'estar mobilitzats. I el conseller d'Interior, Miquel Buch, no ha respost si existeix un pla d'acció davant les baixes mèdiques als Mossos d'Esquadra. Tampoc ho ha fet el tinent d'alcalde de seguretat de Barcelona, Albert Batlle. Però a Madrid també s'esquiven preguntes: la titular d'Indústria, Reyes Maroto, no va saber o no va voler respondre quina estimació de llocs de treball creu que es perdran amb la crisi, la vicepresidenta Calviño no va contestar si es plantegen tancar les borses (només va apuntar que s'han prohibit els moviments a curt termini), i el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, no va respondre si els membres de les policies poden fer objecció de consciència si tenen por de contraure el coronavirus treballant.

Algunes respostes s'han acabat donant, però fins a 5 dies més tard que fossin preguntades per primera vegada. És el cas del nombre de pacients derivats a llits de la sanitat privada a Catalunya. El 26 de març Vergés va revelar que són 1.406, però se li preguntava almenys des del dia 21. I el nombre de llits oberts, tant a la sanitat pública o privada, no s'ha revelat fins 15 dies després de la primera insistència dels periodistes. La conselleria d'Afers Socials només ha ofert una roda de premsa en tota la crisi. Va ser ahir.

La informació arriba per canals privats

Altres informacions arriben únicament per vies extraoficials, les anomenades fonts. Per exemple, Buch, el dia 21, no va respondre quants Mossos havien donat positiu per covid-19; va donar dades de totes les policies, sense desglossar, i només dels afectats (incloent-hi els contactes d'un positiu). La xifra ascendia a 1.165, notablement més que els 157 policies nacionals o guàrdies civils únicament infectats, dada que sí que havia detallat, un dia abans, el ministre Marlaska. L'ARA ho ha pogut publicar, però recorrent a altres fonts. Tot sovint, ja que els polítics no contesten, els periodistes estan preguntant de manera privada als departaments de premsa, però s'estan trobant amb silencis deliberats, respostes vagues o fintes, com davant la informació de l'ARA segons la qual la Unitat Militar d'Emergències estava desinfectant residències d'avis. Fins que va sortir publicat, les fonts del departament d'Afers Socials negaven tenir-ne constància.

En alguns casos, pocs, es facilita informació, però fins i tot s'hi entreveu opacitat. Per seguir amb l'exemple de les residències d'avis, Afers Socials està facilitant la xifra de positius entre els residents cada tres dies, a les deu del vespre, una hora totalment incompatible amb la conciliació laboral. El primer dia que van donar aquesta dada va ser el divendres 19 i encara més tard, a les onze de la nit; la conselleria la va enviar per correu electrònic sense avisar. A més, com us expliquem avui, Salut i Afers Socials s'han anat passant la pilota sobre qui havia d'informar del nombre d'avis morts a les residències fins que el departament de Chakir el Homrani va donar, ahir, la xifra.

Sí que hi ha alguns exemples de bona praxi: el ministeri d'Universitats, per exemple, informa puntualment cada nit de la situació dels estudiants Erasmus. I el PDECat, Ciutadans i el PP han fet rodes de premsa amb un streaming en què també es connectaven els periodistes, de manera que no hi havia manera de filtrar els temes i es podia repreguntar.