ELS CANVIS ALS PARTITS ESTATALS
Política 03/08/2019

La política espanyola ja no accepta la dissidència interna

Casado, Rivera, Sánchez i Iglesias s’envolten de fidels en formacions cada cop més personalistes

Germán Aranda
4 min
El líder del Partit Popular, Pablo Casado, en la roda de premsa posterior a la reunió de la junta directiva de la formació.

MadridEn una mateixa setmana, les dissidències internes del PP i Cs han sigut apaivagades encara més pels seus respectius líders, Pablo Casado i Albert Rivera, que s’han reforçat amb cúpules fetes a mida. No és una pràctica exclusiva de la dreta. Pedro Sánchez, que va ser expulsat de la secretaria general del PSOE el 2016, s’ha dedicat a envoltar-se dels seus fidels des que va guanyar les primàries el 2017, i Pablo Iglesias va fer seu el partit un cop es va imposar en l’assemblea ciutadana de Vistalegre, a partir de la qual es va anar desterrant Íñigo Errejón.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Els rostres joves de Sánchez, Casado, Rivera i Iglesias guanyen pes davant els logos dels partits, i la diversitat ideològica o estratègica tendeix a desaparèixer. Això, segons recorda el periodista polític Fernando Jáuregui, és un fenomen recent, com a mínim amb aquest nivell d’intensitat. Així, assenyala que “al PSOE, com a mínim, sempre hi han conviscut dues ànimes”, com el guerrisme (dels seguidors d’Alfonso Guerra) i el felipisme. O que la UCD “mai es va guiar per les fidelitats, sinó per les competències, i no n’hi havia dues, de fidelitats, sinó una amalgama”. El resultat va acabar fatal, amb la dimissió d’Adolfo Suárez al congrés de Palma arran de la pugna de corrents per controlar el partit el 1980 i la dissolució de la formació, amb només sis anys de vida, el 1983. Al PP “també hi convivien corrents diferents, com demostra el fet que Rodrigo Rato fos el número 2 d’Aznar”, recorda Jáuregui.

Ara, de fet, la línia moderada dels populars -que en part ha pressionat Casado per modular el discurs- l’encarna sobretot el president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, que no té despatx a la seu de Génova. De fet, el cessament de Marta González, pròxima a Feijóo, com a vicesecretària de comunicació del partit, va ser, juntament amb la de Vicente Tirado -afí a María Dolores de Cospedal- com a vicescretari de política local, el moviment que més clarament reforça Casado dins el PP. El càrrec de Marta González l’ocuparà Pablo Montesinos, experiodista a qui Casado va fitxar personalment al març, cosa que demostra fins a quin punt s’ha volgut envoltar de persones de la seva confiança. Més polèmica va ser la decisió de Casado de col·locar el basc Javier Maroto, fidel escuder seu, com a portaveu al Senat, cambra a la qual ha arribat com a càrrec designat pel Parlament de Castella i Lleó després d’un empadronament polèmic al poble de Sotosalbos.

Nous i vells partits

Però hi ha una diferència clau en la manera que tenen els partits tradicionals, com el PSOE i el PP, i els nous, Cs i Podem, de silenciar la dissidència, segons reflexiona el politòleg Oriol Bartomeu: “Els partits han perdut pluralitat, però els nous són més clarament de persona (Iglesias i Rivera) perquè les baronies, el poder territorial, formen part d’aquesta diversitat dels partits”. Així doncs, les veus de persones com Feijóo i, en el cas del PSOE, de Susana Díaz i Guillermo Fernández-Vara continuaran tenint força malgrat que Casado i Sánchez els allunyin dels nuclis de poder intern de les seves formacions. “Els partits antics, això sí, han trobat una nova manera d’allunyar els díscols: les primàries”, matisa Bartomeus.

Així, tal com Casado ha fet des que va guanyar les primàries a Soraya Sáenz de Santamaría fa només un any, també el líder del PSOE, Pedro Sánchez, es va fer una cúpula a mida després d’imposar-se a Susana Díaz i Patxi López. La presidenta, Cristina Narbona, la vicesecretària general, Adriana Lastra, i el secretari d’organització, l’ara ministre de Foment en funcions, José Luis Ábalos, són persones de la seva màxima confiança.

Els barons del PSOE i del PP, malgrat que de vegades són apartats dels òrgans interns, continuen als seus partits i tenen poder territorial, a diferència del que passa amb els nous partits, en què “els que són cessats, o bé se’n van o no tenen ben bé on caure morts”. El cas d’Unides Podem, gairebé sense líders territorials, és significatiu i, per a Jáuregui, “el més brutal perquè queden només dues persones del nucli fundacional del partit”. A l’assemblea ciutadana de Vistalegre 2, Pablo Iglesias va aconseguir el control total del partit imposant-se a Errejón, que va ser progressivament silenciat fins que va marxar per presentar-se a la presidència de Madrid amb una nova formació, Més Madrid, feta també a la seva mida i al voltant de la seva figura. Avui, Pablo Iglesias és Podem i Podem és Pablo Iglesias.

La crisi de Ciutadans

Però el moviment contra els crítics més sonat ha sigut el que ha protagonitzat Albert Rivera, líder de Ciutadans, com a resposta a les crítiques internes. Aquestes últimes setmanes, els que l’havien qüestionat pel seu veto a Pedro Sánchez i pels pactes amb Vox han anat abandonant el partit, com primer va fer l’exresponsable econòmic de la formació, Toni Roldán, i més recentment Francisco de la Torre.

Uns altres, com Javier Nart, van optar per deixar l’executiva. Dilluns passat, Rivera va cessar de la direcció dos dels pocs crítics que hi quedaven -Orlena de Miguel i Fernando Maura-, i hi va incorporar 22 persones noves i afins a la seva figura, que van consolidar que el partit sigui “un riu amb diversos afluents però que van cap a la mateixa desembocadura”, en paraules del mateix líder, Albert Rivera.

stats