Puigdemont, en mans del Constitucional

MadridPuigdemont torna a estar en mans del Constitucional. Ho estava en primera instància fins que el tribunal va avalar la llei d'amnistia. Això ja es va aconseguir, però no és suficient. Un cop passada aquesta pantalla, el més important és com es resoldrà el recurs d’empara que ha presentat davant el mateix òrgan de garanties. La resposta no arribarà fins d’aquí a alguns mesos, però tot i això podria no ser l’últim capítol. De moment, el Constitucional no té pressa per dictar sentència. No té terminis concrets i abans de discutir si en aquest cas hi va haver o no vulneració de drets fonamentals, primer ha d'escoltar les parts del procés. D'altra banda, la petició de Puigdemont d’una mesura cautelaríssima perquè s'aixequi l’ordre de presó que continua vigent si trepitja territori espanyol no es modificarà de manera immediata. La mesura cautelaríssima que ha demanat la defensa –a càrrec de l’advocat Gonzalo Boye– no és de les que solen prosperar. Més aviat al contrari.

De fet, el tribunal començarà a ocupar-se a fons dels recursos d’empara dels líders del Procés a la tornada de les vacances. Cal tenir en compte que també hi han presentat recursos Oriol Junqueras i Jordi Turull, així com Toni Comín i Lluís Puig. D’una manera explícita o implícita, l’òrgan de garanties deixarà clar ara que es manté la situació existent i, per tant, Puigdemont podrà ser detingut si apareix en qualsevol indret d'Espanya, perquè l’ordre de detenció continua vigent. El més important arribarà després. El líder de Junts ja fa gairebé vuit anys que viu a Bèlgica i serà allà on sabrà si finalment el Constitucional considera que es van vulnerar els seus drets fonamentals pel fet de no haver-se pogut beneficiar de l’aplicació de la llei d'amnistia. La sentència recent que ha certificat la constitucionalitat de la norma no fa cap referència a la decisió del Suprem de negar el perdó pel que fa al delicte de malversació. Però ara sí que s'hi haurà de pronunciar. El que hi ha damunt la taula, per tant, és si el Constitucional torna a corregir el Suprem, com ja va fer en les sentències que van desactivar les condemnes sobre el cas dels ERO d'Andalusia.

El recurs de Puigdemont posa absolutament en qüestió la decisió del Suprem. Si el Constitucional assumeix aquesta tesi i li dona empara, la qüestió tornarà a quedar en mans del tribunal que va instruir i jutjar la causa del Procés, que haurà d'aplicar la resolució de l’òrgan de garanties. El Suprem ja va dir que mantenia oberta la possibilitat de consultar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) si el Constitucional decideix que la malversació ha de ser inclosa entre els delictes als quals s’ha d'aplicar l’amnistia. Per tant, hipotèticament podria passar que la justícia europea torni a entrar en escena quan se sàpiga la resolució del Constitucional. Ara el TJUE té quatre consultes sobre les quals ja s'ha celebrat una vista. L'estat espanyol ha demanat a aquest tribunal que rebutgi la tesi de l’afectació del dret europeu per l’amnistia. I la mateixa Comissió Europea ha dit que els seus interessos financers no es van veure perjudicats pels fets objecte de perdó. El més raonable, per tant, seria que la justícia europea es mantingués al marge de les implicacions de l’amnistia en el debat intern espanyol. Em sembla ben probable que el Suprem està a punt d'obrir una nova etapa, més moderada, sobre els casos amb més càrrega política. En definitiva, el més lògic seria que el Constitucional digui l'última paraula sobre l'amnistia i que ningú agiti la reobertura de la controvèrsia. En el fons, això és el que més convé també a Feijóo, que d'aquesta manera tindria un panorama més clar a Catalunya si guanya les pròximes eleccions.

Els casos Cerdán i Montoro

Mentre les eleccions no arriben, el país sembla un colador. Tot són forats pels quals passen els diferents tipus de corrupció, formant un panorama descoratjador. Teníem un PSOE amb l'aigua al coll, impulsant iniciatives per mirar de recuperar-se del cas Cerdán-Ábalos-Koldo, quan salten les alarmes al PP i s'obliga un exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha abandonar el partit en qüestió d’hores. La situació és un drama per als dos grans partits estatals, però també per al país. Ara caldria preguntar-se com s’ho faran socialistes i populars per demanar el vot útil als ciutadans quan es convoquin les eleccions generals. De què parlaran Sánchez i Feijóo en el debat cara a cara amb què s’hauria d’obrir la campanya? I en quins termes? Podríem suportar que reproduïssin el to i els continguts habituals de les sessions parlamentàries, segons el manual del “i tu més”?

Si això continua així, serà cada cop més difícil establir pronòstics sensats sobre el que pugui passar a les eleccions, perquè aquí ja tothom dispara a discreció, buscant el màxim nivell possible de destrucció de l’adversari. El problema no és la crítica exigent, sinó la concentració del foc en un punt principal de discussió, el de la corrupció dels altres, més que no pas la pròpia, que es despatxa com un cas de traïció i decepció. La conseqüència és que es pot reduir a mínims la confiança en les forces polítiques més importants, que ho són pel seu pes decisiu a l'hora de formar majories. I així estem arrossegant també la credibilitat d'un bon nombre d’institucions, convertides en terra cremada per la polarització i el populisme.

És aquesta tensió permanent entre socialistes i populars, sense espai per a cap mena de pacte, la que s'ha anat contagiant al funcionament d’aquestes institucions, molt en particular les de la justícia. Vetades per la dreta judicial, dues magistrades progressistes del Suprem –Ana Ferrer i Pilar Teso– han hagut de renunciar a ser candidates a presidir les sales penal i contenciosa, respectivament, per afavorir un acord amb els conservadors. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el Suprem, el Constitucional, el Tribunal de Comptes i la Fiscalia són escenari d'una batalla que reflecteix la dels dos grans partits. La lluita contra el bipartisme ens ha generat uns altres problemes i uns altres monstres, perquè la fragmentació ha tingut efectes paralitzants sobre moltes matèries, principalment les que tenen a veure amb el tercer poder de l'Estat, el judicial.