Quines possibilitats té Salvador Illa de governar?
Després del 14-F el mapa polític català va canviar amb la irrupció del PSC, que va substituir Ciutadans com a força hegemònica en el camp dit constitucionalista. Els socialistes, doncs, van tornar i van demostrar que la davallada que van patir a causa de la gestió de la crisi econòmica del 2008 per part de Zapatero i el procés independentista era conjuntural i que el projecte era “molt sòlid”, com va recordar Miquel Iceta dissabte en el seu discurs. Ara bé, aquest nou PSC no és el mateix PSC que abans del 2010. El nou PSC que encarna Salvador Illa és més petit, més metropolità, menys transversal i més conservador, tant en l’eix esquerra-dreta com en l’eix nacional, on s’ha escorat clarament cap a l’espanyolisme.
Aquest moviment, però, no és tan sols responsabilitat dels dirigents del PSC, sinó que també és resultat de l’aparició, en el flanc esquerre i catalanista, d’un contrincant que li disputa de tu a tu l’hegemonia perduda, que és ERC. En efecte, si abans del 2010 l’espai central estava ocupat pel bipartidisme imperfecte entre PSC i CiU, ara el que hi ha és un tripartidisme entre PSC, ERC i Junts. Són tres partits que es reparteixen el territori i les preferències ideològiques. El PSC és fort a les àrees metropolitanes (on habita el votant més PSOE, per entendre’ns). Junts és hegemònic a Girona i la Catalunya central (on abans ho era CiU i el votant és més liberal-conservador) i ERC té més arrelament a les Terres de l’Ebre i Lleida. Tot i així, els republicans són els que tenen una distribució del vot més transversal, i obtenen resultats satisfactoris i semblants tant a l’àrea metropolitana com a zones molt independentistes.
Ni Pasqual Maragall
I aquí arribem a la gran incògnita sobre el PSC d’Illa: quines possibilitats reals té de governar? Fixem-nos que fins i tot el PSC més fort de la història a les catalanes, el que encapçalava Pasqual Maragall, va haver de pactar amb dos partits més per tenir la majoria: ICV i ERC. I si ni tan sols el gran alcalde olímpic es va acostar a la majoria absoluta (52 escons el 1999 i 42 el 2003), menys encara ho podrà fer Illa amb un partit més petit.
En el camp de les aliances el PSC només té un soci homologable, que són els comuns, amb els quals ara mateix només suma 41 escons, molt lluny dels 68 necessaris. Així doncs, igual que li passava a Maragall i li passa ara a Pedro Sánchez al Congrés, és gairebé impossible que el PSC pugui governar a Catalunya sense el concurs d’ERC.
El problema ara, però, és doble. En primer lloc, l'ERC d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès és ara un partit gran, que a més ostenta la presidència de la Generalitat. I en segon lloc, els republicans, que ocupen el centre del tauler, tenen més opcions de pacte que Illa. Això fa que fins i tot en l’hipotètic cas que Illa tornés a guanyar les eleccions, fins i tot amb més distància que els 50.000 vots del 14-F, ho tindria francament complicat per assolir la presidència.
En tot cas, el futur polític de Catalunya dependrà en bona mesura del duel que aquests dos partits mantenen per l’hegemonia, sobretot a l’àrea metropolitana. En aquest sentit, l’aliança dels comuns amb el govern Aragonès-Giró pels pressupostos no és una bona notícia per al PSC. La pròxima batalla d’aquest combat entre les dues formacions té un nom: Barcelona. Allà es començarà a dirimir aquest pols.
