La rendició de Felipe González davant de Pedro Sánchez

MadridFelipe González no és una persona acostumada a perdre. Per això la notícia política de la setmana és la seva rendició davant del poder absolut que Pedro Sánchez ha imposat al PSOE. De fet, Felipe González va començar a perdre la seva ascendència sobre el partit molt aviat. Si bé va imposar que Joaquín Almunia fos el seu relleu el 1997, tres anys més tard, un jove lleonès desconegut, José Luis Rodríguez Zapatero, es va imposar per vui vots al candidat oficialista, José Bono, en un Congrés del PSOE amb tints dramàtics. Des de llavors, només en el període d’Alfredo Pérez Rubalcaba, es va poder sentir reconegut en el seu PSOE.

Tot i així, l’animadversió que González ha professat per Pedro Sánchez ha estat molt més profunda i agra que la que li va dedicar a Zapatero, al qual va considerar com un mer accident de la història. El 28 de setembre de 2016 González va declarar que se sentia “enganyat” per Sánchez ja que, segons ell, li havia assegurat que el PSOE facilitaria la investidura de Rajoy. Des de llavors la història és coneguda. Les maniobres per descavalcar Sánchez van xocar amb el sentiment de la militància, que considera que González ha evolucionat cap a posicions conservadores.

Incomoditat de González

Per tot plegat la rendició de González és un fet excepcional, i ell mateix n’era conscient ahir, quan no va poder evitar mostrar la seva incomoditat. L’expresident diu que està allunyat de la política i que pot opinar lliurement, però el cert és que s’ha vist obligat a baixar del burro perquè sap que no pot enfrontar-se a Sánchez i al PSOE quan a l’altra banda de la porta estan esperant el PP i Vox. Aquell jove secretari general que es va imposar als històrics el PSOE com Rodolfo Llopis, és incapaç d’entendre el que fan els actuals dirigents. Però sí que sap que no es pot permetre renunciar al PSOE, perquè llavors passaria a ser un traïdor a la causa de la seva vida.

Pedro Sánchez ja és l’amo absolut del partit, i ho és a més practicant la magnanimitat amb els seus antics adversaris. No en va hi ha 3.000 càrrecs públics que depenen directament d’ell, i els barons també saben que la seva sort està indefenctiblement lligada a la del president espanyol. Fa només uns anys hagués estat impossible pensar que el PSOE digeriria un acord de govern amb el Podem de Pablo Iglesias, que tindria a ERC com a soci estable i que indultaria els independentistes catalans. Els Lambán, Page o Vara encara remuguen de tant en tant, però es cuiden molt d’enfrontar-se obertament al líder.

Per al PSC Sánchez és el seu salvavides electoral, com en el seu dia ho van ser Felipe o Zapatero. No es pot entendre la victòria electoral del PSC el 14-F sense l’arribada al govern de Sánchez. El seu repte és ara tenir un pes més gran en la sala de màquines de Moncloa, on ara hi ha Francesc Vallès com a secretari d’estat de comunicació.