El serial de la investidura
MadridA Feijóo se li farà llarg el mes de setembre. Però potser a Sánchez també. Això de la investidura porta camí de convertir-se en un serial. Ja n'hi ha hagut alguns sobre altres països en diverses plataformes, i el procés que s'està seguint a Espanya després del 23-J també donaria per a un bon serial polític, amb personatges agraïts, dels que entren i surten d'escena quan menys t'ho esperes, o dels que no hi ha manera que l'abandonin ni un minut. Una mica d'això li està passant al líder del PP, que sembla obsessionat per mantenir l'atenció pública des de la nit electoral. El resultat és el de la lenta confecció d'un relat –com es diu ara– per ocupar espai, amb la finalitat de tractar d'explotar a fons un resultat que en nombre de vots i escons va ser important, però no suficient per apartar el PSOE de les àrees del poder.
Com a conseqüència, estem tots –és un dir– enganxats a la successió de capítols de la sèrie. Però amb una característica probablement indesitjada, i és que alguns episodis ens els podíem haver saltat. Per exemple, el d'aquesta setmana, el de l'oferta de Feijóo a Sánchez perquè el deixi governar dos anys. Fins i tot Ayuso no s ha pogut resistir i, tot i que s'està mossegant molt la llengua, ha acabat criticant el seu líder per ingenu. Però no és qüestió d'ingenuïtat, sinó de necessitat. Feijóo busca no quedar-se quiet i obrir informatius. La seva tècnica és ara la de la novel·la per entregues. Compte, que moltes van tenir gran èxit en el passat, i algunes han quedat per sempre. Penseu en Dumas (Els tres mosqueters), Flaubert (Madame Bovary), Dostoievski (Crim i càstig) o Dickens (Història de dues ciutats), per exemple.
Ara bé, hi ha molts més casos d'utilització d'aquest procediment amb l'objectiu principal d'anar allargant les històries, amb el propòsit de seguir presents i sobreviure. Alguna cosa d'aquest tipus està fent Feijóo quan capgira el seu relat i sobre la marxa canvia el discurs de la necessitat de derogar el sanchisme per anar a veure el president en funcions amb urgència i demanar-li que el deixi governar dos anyets. Es tractava d'obrir un capítol amb nota alta, per fixar l'atenció de qui no en tingui prou amb el cas Rubiales. I en lloc d'això s ha trobat amb un Sánchez que, lògicament, el primer que li ha dit és que si vol pactes d'estat comenci per facilitar la renovació del Consell General del Poder Judicial, paralitzada des de fa gairebé cinc anys.
En aquest context, en el qual tothom vol quota de pantalla, hem començat a conèixer altres propostes de més profunditat, que s'haurien de debatre, però que difícilment prosperaran. No em refereixo ara a la de l'amnistia –contra la qual el PP ja ha començat a moure els seus juristes de capçalera–, sinó a la del lehendakari Urkullu sobre el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat. Sobre això, el problema serà sempre com institucionalitzar-ho. Diàleg bilateral amb el govern n'hi ha hagut en altres etapes. Però sovint d'amagat i en un marc de recels promoguts per la dreta. El més interessant del resultat del 23-J, tanmateix, és que reflecteix l'existència d'una majoria social que no veu com un risc la seva diversitat.
