'The Decision' del PSC

BarcelonaDesprés de set anys jugant per a l’equip de casa, Lebron James acabava contracte l’estiu del 2010. L’expectació per saber si renovaria amb els Cleveland Cavaliers o si provaria sort en una altra franquícia de la NBA era tan gran que l’ESPN va produir un programa especial –The Decision– amb anunci en directe: el 8 de juliol, James va comunicar que marxava a jugar a Miami davant 13 milions d’espectadors. Antoine Griezmann va voler fer una cosa similar ara fa uns anys per anunciar que rebutjava el Barça i es quedava a l’Atlètic de Madrid.

La decisió de Griezmann ja es va veure més com una paròdia que no pas com una decisió transcendental –un any després va decidir el contrari–, però, salvant les distàncies amb James, també va funcionar de cara al públic. Perquè aquest paral·lelisme funcioni en la política catalana haurem de fer un esforç d’abstracció important. És cert que interessa activament a un nombre molt més reduït de persones, que probablement la història no trobaria un productor interessat, i també ho és que la decisió respecte als pressupostos catalans afecta la vida de molta més gent que les altres dues. Després de setmanes inacabables de reunions i trucades arribem al caixa o faixa. Dilluns el PSC i ERC es tornaran a reunir quan encara ressonen les paraules de Pere Aragonès cedint davant les pretensions socialistes amb la B-40.

És una negociació sense cap mena de feeling. No s’han establert ni mecanismes de confiança –que sovint broten quan s’acumulen les hores de reunions– ni entre els partits, ni entre els equips negociadors, i ni tan sols entre els seus respectius líders. Ha estat un pols des del primer dia. ERC va arribar a menysprear la mà estesa del PSC i els socialistes s’hi van tornar amb una llista d’exigències dissenyada específicament perquè els republicans suessin sang en cas de voler tirar endavant els comptes. Les dues parts pretenien guanyar i fer evident que l’altra perdia, fins que el president de la Generalitat va decidir acceptar la derrota.

Gir de guió

I això és una patata calenta per als socialistes, que fa tot just una setmana reunien els seus consellers nacionals. Llavors, la majoria d’opinions, segons fonts consultades per l’ARA, van ser molt crítiques amb ERC i reticents a l’acord. Esclar que la Generalitat encara es mantenia lluny de cedir i acabaven de sentir com Salvador Illa li deia a Aragonès que o comprava les propostes del PSC o ja podia anar buscant-se un altre soci. Els pressupostos del 2023 semblaven un projecte mort i la cessió d’Aragonès l’ha revifat contra tot pronòstic. El president és, de fet, el més interessat en l’acord, tant per gestionar els pròxims mesos com per allargar el seu mandat, en un moment de màxima debilitat parlamentària. I què faran els socialistes? Còmodes en el no, a partir de dijous han hagut de refer l’estratègia. ERC s’ha empassat el gripau de la B-40, però el PSC no se sent triomfador. Si s’allarga la legislatura, Aragonès disposaria d’eines per exhibir capacitat de gestió. Donaran aire a ERC o preferiran demostrar el seu aïllament? Cleveland o Miami? Atlètic o Barça?

Els detalls de la setmana

A Galícia ja els coneixien sobradament, però a escala estatal els lapsus d’Alberto Núñez Feijóo eren encara desconeguts fins fa pocs mesos. La col·lecció, però, no para de créixer. L’última perla la va donar ara fa pocs dies, quan va confondre el cognom de l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, quan volia citar-la per criticar el govern espanyol: "Manuela Carmela suposo que ja serà d’ultradreta".

Des que Albert Rivera va trencar amb Pedro Sánchez el 2015, l’ara president del govern espanyol s’ha convertit en l’enemic públic número 1 del partit. Per això no deu ser fàcil fer política per al portaveu taronja a Sant Adrià de Besòs. Es diu Pedro Sánchez, i aquesta setmana ha rellevat un altre nom socialista, el de Celestino Corbacho –aquest sí que és el que militava al PSC–, a la Diputació de Barcelona.