L'última

Enric Lacalle: “Si torna Carles Puigdemont, no hi ha problema, benvingut”

President del Círculo Ecuestre

8 min

De professió, president. Enric Lacalle (Barcelona, 1950) presideix el Saló de l’Automòbil i, des de finals de setembre, també el Círculo Ecuestre, una entitat emblemàtica de la gent d’ordre de la ciutat. Ja era a Lausana aquell 17 d’octubre del 1986, quan Samaranch va dir allò de “À la ville de... Barcelona”. Exregidor del Partit Popular, s’ha treballat durant molts anys una imatge d’home de diàleg i de consens, d’exponent d’una dreta civilitzada i afable. Té ganes de parlar del Círculo Ecuestre, de Barcelona i del Barça, i se’l nota més incòmode quan surt l’amnistia a la conversa.

Quan ha estat l’últim cop que t’han confós amb el rei emèrit?

— Fa poc, he! he!, sí, sí. És molt curiós, això. Ara menys, però hi va haver una època... Un dia, a Sevilla, anava amb les filles en un carruatge i em van cridar: "¡Viva el rey!" I aquí a Barcelona, també, sortint del Club Nàutic. I jo penso: “Què faig? Va, no siguis borde. Fes quedar bé el rei”. [Fa el gest de saludar el poble, que tantes vegades hem vist fer als membres de les famílies reials.]

¿Has tingut ocasió de comentar-ho amb Joan Carles I?

— És possible, però fa temps que no he tingut l’oportunitat de parlar amb ell.

Temps què vol dir? Quan ha estat l’última vegada que hi deus haver parlat?

— Hauria de fer molta memòria... Fa anys que no és rei i fa anys que no ve per Barcelona. A nosaltres ens havia inaugurat Salons de l’Automòbil, Salons de la Logística, Meeting Points... També ens havíem vist molt a Baqueira. Hi havia una relació molt pròxima i molt cordial.

L’últim càrrec d’Enric Lacalle és la presidència del Círculo Ecuestre. ¿Recordes la primera entitat, associació, escala de veïns que vas presidir?

— Mai no he estat president de l’escala de veïns. Sempre me n’he escapat. Recordo amb molta il·lusió quan vaig ser president del Saló de l’Automòbil, perquè el meu pare ja ho havia sigut molts anys abans. I encara ho soc.

Quin és l’últim consell que et va donar el teu pare i se’t va quedar gravat?

— “Avalar es pagar”. És un bon consell, eh? Volia dir que anés amb compte amb la firma. Si alguna vegada un amic ha tingut problemes i m’ha demanat que l’avalés, prefereixo ajudar-lo amb els diners. Si els perdo, els perdo, però no tinc un aval.

¿Enric Lacalle, president del Saló de l’Automòbil, quin és l’últim cotxe que s’ha comprat?

— Un Smart. L’utilitzo molt, sí. No en vull fer propaganda, però és el millor cotxe urbà del món, l’aparques a qualsevol lloc.

I l’última vegada que has agafat el metro?

— Doncs, a Londres. A Barcelona, fa temps. Vaig amb l’Smart o vaig caminant o agafo el transport públic, però més taxi que metro.

O sigui, de què fa més temps: que no veus el rei Joan Carles o que no agafes el metro a Barcelona?

— Igual, he! he!

Sortim de Barcelona: quin és l’últim poble o ciutat de Catalunya que has visitat?

— Sant Vicenç de Montalt.

¿És on tens la segona residència?

— Sí, de tota la vida. Primer a Caldetes i després a Sant Vicenç de Montalt. M’agrada molt el mar, la vista; està al costat de Barcelona, és una gran zona.

Imaginem que al telèfon mòbil, un dia d’aquests, t’arriba una última hora: “El president Puigdemont torna a Catalunya”. Quina és la teva reacció?

— No hi ha problema. Estarà a casa. Em fa llàstima la gent que viu a fora perquè està obligada a viure a fora. No tindria problema. Un altre tema és com s’ha fet, però no hi entraré. Si torna, no hi ha problema, benvingut. Ahir vaig trobar una foto molt bona. Mira, al Saló de l’Automòbil...

Hi sou Enric Lacalle, Mariano Rajoy, Enric Millo...

— I Puigdemont. La meva mare és filla de Girona i ell és de Girona. Hi havia un rotllo especial.

Però perquè torni el president Puigdemont s’ha d’aprovar una llei d’amnistia, de la qual el teu partit, el PP, està en contra. Tu, també?

— No he aprofundit en aquest tema. No hi he aprofundit. No hi vull entrar. El president del Círculo Ecuestre no ha de definir-se en temes polítics.

¿T’agradaria que tornés abans Carles Puigdemont o Joan Carles I?

— Els dos. No vaig trobar bé que el rei emèrit no pogués estar a la jura de la Constitució de la seva neta. 

O sigui, creus que tots dos haurien de tornar...

— Per què no? Però, vaja, ni en un cas ni en l’altre no ho decidiré jo. Sí que et diré que si el Congrés aprova una amnistia, ha de ser una amnistia concreta. No pot ser urbi et orbi. I estic sentint coses amb les quals jo no estaria d’acord.

Per exemple...

— És que aquí hi va haver una etapa... Jo recordo un premi Planeta que estàvem tots allà mirant el mòbil perquè estaven cremant Barcelona. Doncs jo, tota aquesta gent que ha cremat Barcelona, sincerament, si han comès algun delicte, han de complir. Si no, vale todo, barra libre, vinga. Aquesta llei d’amnistia suposarà un greuge comparatiu molt gran i hi haurà molts problemes posteriors, en cas que s’aprovi. No vale todo. No vale todo.

¿Veus possible que Elionor no arribi a regnar i que Felip VI sigui l’últim rei d’Espanya?

— Per contestar això, hauria de ser Nostradamus. A mi em va agradar la cerimònia, ho va fer molt bé. I em va agradar veure el seu pare tan emocionat. Si serà o no serà reina, el temps ho dirà. De moment, pinta que sí, que continuarà la línia que ha anat bastant bé a Espanya.

¿No veus cap símptoma que et faci pensar que Felip VI pugui ser l’últim rei?

— Símptomes... En aquest país pot passar de tot. Passen coses molt curioses. Al final, amb el temps, tornarà el sosiego, el seny. Em preocupa molt un país que perdi el rumb, que no ens tornem bojos per mantenir el poder.

Però aquest discurs que tu has tingut sempre, de consens, diàleg, concòrdia, reconciliació, tot això és un discurs molt de l’últim Pedro Sánchez, no?

— És diferent. És un discurs que jo em crec i l’he practicat tota la vida, però no perquè vulgui ser por encima de todo president del govern d’Espanya, saps? El que no he estat mai és extremista. M’ha agradat sempre parlar, el consens, el respecte, la democràcia, sense -ismes

O sigui, ¿el discurs de Pedro Sánchez de diàleg i reconciliació és per treure uns vots, no perquè ell se’l cregui?

— Home, l’objectiu està bastant clar. I t’he de dir una cosa, és superhàbil, no he vist res igual. El vaig conèixer quan era cap de l’oposició, em va dir que arribaria a president de govern i ho ha complert. Se n’ha sortit de moltes coses, fins i tot de perdre les eleccions, i està a punt de tornar a ser president. El que passa és que els companys de viatge són molt importants a la vida. Si em dius a mi què m’agradaria, una gran coalició, la grosse Koalition alemanya, socialistes i PP, i eliminar els -ismes. I molta gent, cada vegada més gent, ho pensa. Però mentre Pedro Sánchez sigui el primer secretari del PSOE, no passarà això.

Tu vas ser president del grup municipal Popular a Barcelona durant els anys olímpics. Quan ha estat l’última vegada que t’han ofert tornar a la política i has dit que no?

— Saps què passa? Jo crec que és bo, en política, servir una vegada a la vida a allò que més t’agrada. Jo el que més m’estimo és Barcelona. Però ha de ser una cosa temporal. No pots ser un professional de la política. És el pitjor que hi ha, perquè a dins del partit et converteixes en un “Sí, senyor, a la orden”.

A tu t’agrada manar?

— M’agrada més manar que no pas que em manin. Quan m’aixeco al matí, dic: “Senyor, no em donis més idees, que em porten molta feina”. Si tinc una idea, l’haig de realitzar. I per al Círculo Ecuestre tinc moltes idees.

Quina és l’última idea que has tingut?

— Faré un cicle amb els presidents dels principals diaris i un altre amb els presidents de les comunitats autònomes. Passaran tots per parlar de l’Espanya actual. Ah, i en faré un altre, molt divertit: escriptors que han escrit sobre Barcelona. Ja he començat a fer la llista.

Dissabte passat, l’últim Barça-Madrid, eres al camp?

— No, vaig estar a punt d’anar-hi, però al final ens vam quedar a casa. Van jugar bé, però al final qui va marcar la diferència va ser Bellingham. A nosaltres ens falta un jugador que marqui la diferència.

Ets abonat a Montjuïc?

— No, soc soci i tinc abonament al Camp Nou. És que a la tele es veu molt bé.

¿T’has fet gran o el Barça no et motiva tant?

— És que el Barça no em motiva tant, la veritat. I potser també m’he fet gran. Les dues coses. Jo visc al costat del Camp Nou, allà hi vaig caminant, però no crec que sigui problema de Montjuïc. Potser tinc una certa saturació de tants anys de hooligan, de forofo culer, però continuo volent que el Barça guanyi sempre i que el Madrid perdi fins i tot als entrenaments.

Quina és l’última foto que has fet?

— Mira, vaig fer una foto dimarts d’una conferència de Jaume Llopis al Círculo Ecuestre sobre el Barça. Va ser molt interessant, perquè vam veure tots els models de propietat: club de socis; societat anònima esportiva, com l’Espanyol; cotitzats a borsa; clubs d’estat, com el PSG; model híbrid, com el Bayern Munic...

¿Vas acabar pensant que el Barça deixarà aviat de ser únicament dels socis?

— A la sala hi havia l’esperança que no, però té números, eh?, perquè tenim un deute molt elevat. El model espanyol, qui l’ha fet millor, no me n’he d’amagar, és Florentino. És un crac. Mentre hi havia la pandèmia, feia l’estadi, té un club sanejat, ha venut jugadors quan tocava...

¿T’agradaria que Florentino Pérez fos el president del Barça?

— Un Florentino, sí.

Què vol dir un Florentino?

— Una persona tan forofa com Florentino del Reial Madrid, però que tingués el cap econòmic i empresarial de Florentino.

¿No hi ha hagut cap president del Barça que fos un Florentino?

— El més semblant era Josep Lluís Núñez.

Quan ha estat l’última vegada que has sortit a ballar?

— Mira, fa quinze dies vaig casar la tercera filla. Vaig ballar el vals i alguna cosa més. A Tenerife es va casar, amb una calor...

¿I l’últim programa que has vist a la televisió?

— Ahir a la tarda vaig veure una pel·lícula que va ser un drama. Vaig plorar perquè era tristíssima. Quédate a mi lado, amb la Julia Roberts i la Susan Sarandon.

¿T’és més fàcil plorar amb una pel·lícula que a la vida real?

— No, soc de llàgrima fàcil, molt emotiu. La meva dona, no. Perquè la meva dona plorés ahir a la tarda és que havia de ser una pel·lícula monumental. I va acabar plorant.

Acabo amb dues preguntes que faig a tothom. ¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Si me la taral·leges... 

Acaba com vulguis, les últimes paraules són teves.

— Ha estat un plaer aquesta entrevista amb tu. Fa anys que ens coneixem i ens hem vist en moltes etapes de les nostres vides. Res, posar a la vostra disposició el Círculo Ecuestre, que és de 1856 i que estem tornant a actualitzar i a modernitzar perquè continuï 167 anys més i sigui un punt de trobada de la societat civil, els polítics i la cultura. Val la pena que aquesta història continuï perquè Barcelona estigui a dalt de tot. Moltes gràcies.

Enric Lacalle conversant amb Albert Om abans de l'entrevista en una sala del Círculo Ecuestre
Un espontani irromp al final de l'entrevista

Enric Lacalle ens fa un tour guiat pel Círculo Ecuestre per decidir on tindrem la conversa. A la sala de lectura de diaris, no hi veig l’ARA, però se’n recorda que fa poc el va entrevistar l’Elisenda Forés, “molt simpàtica”. Ell prefereix gravar a La Terrassa, un bar que acaben de reformar aquest any i que dona una imatge més moderna del Círculo. Però ens deixa triar i acabem asseguts a La Peixera, la sala mítica que es veu des de la Diagonal, a través d’una finestra ovalada. Pare de cinc fills, recorda amb orgull que les trigèmines van ser portada de La Vanguardia i evoca amb emoció quan es va morir la seva filla gran, autista. Al final de la conversa, se m’acostarà un soci del Círculo: “Solo le quiero decir que desde que Enrique Lacalle es el presidente, esto va viento en popa”. Riu, Lacalle: “Ja ho veus, ho tenia tot preparat”.

Albert Om és periodista
stats